General

(Més enllà de Girona:) El Black Music centrifuga

Les cantants anglosaxones Martha Reeves i Shirley Davis encapçalen una programació de 23 concerts i altres actes, que durant el mes de març s’estendrà des de Girona i Salt fins arribar a Reus i Perpinyà.

Alexandre Nunes de Oliveira  Girona

De fet, el festival donarà el tret de sortida a Barcelona, com ve essent habitual en els últims anys. Serà el 1er de març, a la Sala Apolo, amb l’actuació de la Black Music Big Band, constituïda per una trentena d’alumnes (dels 14 als 25 anys) de les comarques gironines. La nit següent, a l’Espai Ter de Torroella, un dels trumfos principals d’aquest any: la cantant britànica Shirley Davis, que actualment resideix a Madrid, i que estarà acompanyada per la seva banda The Silverbacks.

A Girona, el nom més sonant és sens dubte Martha Reeves and the Vandellas. Ara amb 76 anys d’edat, la mítica cantant nord-americana, que també va fer carrera en el món de la política, aterrarà a l’Auditori el 17 de març per repassar les seves cançons que van marcar l’època daurada del so ‘Motown’. Aquest mateix dia, a la Sala Platea, actuarà encara Gaspar, una jove promesa del R&B català; i al Parc del Migdia hi haurà el Black Music Pícnic, amb la participació de diferents artistes. La idea, tal i com han explicat els directors del BMF en la roda de premsa, “és donar la benvinguda a la primavera, per tant esperem que la meteorologia acompanyí”.

Els organitzadors remarquen igualment que volen un “festival popular, en el bon sentit de la paraula”, que es reparteixi pels diferents barris de la ciutat i que pugui comptar amb la participació ciutadana en actes com la Cercavila, que transitarà per diverses zones de Salt, la Jornada de Cultura Urbana a Santa Eugènia o el ‘Rise Up Sound System’ a Domeny.

L’ajuntament de Girona ha anunciat també que ja ha revalidat el seu suport al Black Music per les properes tres edicions, considerant que es tracta d’un esdeveniment “emblemàtic i estratègic” per la vida cultural de la ciutat.

FOTO Gloria Gaynor al Festival Black Music 2017. © Anna Otero.

 

 

DORIAN A LA MIRONA: NIT DE PAPERETS

Després que divendres, al Yeah, l’australià Steve Smyth hagués signat el concert de l’any a Girona, el llistó anava alt pels Dorian, aquest dissabte 17 de desembre, a La Mirona. La telonera, Marion Harper, va complir amb molta dignitat, mantenint el nivell del fi de setmana. Ja els caps de cartell, pel seu torn, van concentrar els millors temes per començar i acabar, deixant pel mig llargs minuts rocosos i de badall. Una banda de principis i finals, amb nevades de paperets blancs.

L’èxit dels Dorian mereix ser objecte d’una reflexió. Musicalment, viuen de quatre o cinc hits reeixits, en particular el mega-himne generacional “A cualquier otra parte”, que la platea de Salt va entonar amb desafinacions inherents a l’excés de cubates. Precisament, part del triomf dels barcelonins es pot explicar pel seu imaginari urbà contemporani, condimentat amb algunes florescències literàries prou enlluernades. Enllà, el grup no te gaire més per oferir, i d’això es va ressentir el concert, l’últim de l’extensa gira “Diez años y un día”, com no va cansar-se d’esmentar el cantant, Marc Gili.

A més (o justament per això), el quintet va decidir concentrar les millors cançons al principi i al final, ambdós apoteòsics, amb dret a pletòriques explosions de confetis blancs i globus de colorins. Potser creuen que la primera i la darrera impressió són les més importants, les que queden registrades en la memòria. I potser així funciona per la majoria dels espectadors, de somriures vagues.

Però la veritat és que pel mig van quedar sobrats minuts d’un inquietant descarrilament vers el tedi, deixant patent la repetició tímbrica, rítmica i estructural de les cançons, apòsits de visibles mancances de substància i carisma. Pitjor, en els moments en que no hi ha secció rítmica ni electrònica de fons, els Dorian sonen aflictivament imberbes, notant-se també les flagrants febleses vocals d’en Marc. En particular «Ara», l’única cançó en català, resulta una lamentable pasterada afalagosa.

No es pot explicar tampoc la (falta de) reacció del públic mironés esperant el bis. D’acord, ja se sap que la banda tornarà a l’escenari, però… que un miler de persones esperin xerrant, sense demostrar qualsevol excitació o passió pels músics, és lúgubre i preocupant. Fins i tot si el missatge de fons era que els Dorian no es mereixien més.

D’ací la ironia vetllada del cantant al tornar a l’escena, esventant un «com es nota que NO esteu avorrits». Però ningú es va molestar, que no val la pena. I la veritat és que l’encore va revelar-se força suggeridor, amb «Armas para volar», «Tristeza» y «La mañana herida», títol segurament anticipatori de moltes ressaques.

Esperem que hagin sigut lleus. Com els confetis.

 

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

FOTOS: Anna Otero

MAIKA MAKOVSKI: LA DIVA TOTAL

El gélid vespre de dissabte, 9 de desembre, la Sala de Cambra de l’Auditori gironès va estar a punt d’exhaurir entrades per gaudir i aplaudir la musa de l’indie nacional, a qui tot(s) devem. Maika Makovski va demostrar novament que és una cantautora superlativa i que per dret propi ha de fer part del nostre imaginari col·lectiu i de la respectiva banda sonora.

Ja ho hem escrit reiterades vegades, com els concerts de la mallorquina són una experiència gratificant, exponencial, tant estètica com existencialment, però la honestedat intel·lectual és un valor més inabdicable que el risc de repetició. Fora, la nit era freda, a dins, la sala quasi plena, per la presentació a la ciutat del seu últim llarga-durada, «Chinook Wind», que en realitat ja porta uns mesos a l’èter i a la carretera. Per tant, la majoria ens sabíem les cançons.

Tot i així, molts i moltes no esperaven aquella arrancada cosmogònica, aglutinadora, amb calfreds boreals, de «Canada», un tema particularment arriscat pels aguts vocals, rascats i potents. La cantant de les Balears assumeix el risc i ho fa amb una naturalitat aclaparadora, denotant un control preexcel·lent de la veu, un talent composicional d’alt nivell i un exquisit sentit d’intensitat a l’escenari. Les claus estaven donades, entre convincents jocs de fums i llums.

A més, en una dècada, Maika ha exhibit un tarannà camaleònic que li permet reinventar-se, tant en disc, com sobretot en el directe, fet que dona un valor artístic afegit a la seva trajectòria. De l’hedonisme de la banda de rock a la sobrietat del piano a soles, ara el registre és amb quartet de cordes (el reputat Quartet Brossa), bateria i trompa, músics compromesos amb la causa, com es va notar donant la veu al manifest.

Els arranjaments, de fet, surten pertinents i encertats, austers o energètics quan pertoca, incrustant-se de forma orgànica en aquesta miscel·lània de dinamisme i refinament que compon l’estil Makovski. Li falla una miqueta la comunicació amb el públic, a vegades massa ingènua i incidental i el visual les boires d’avalon (però més escotat) també resulta irrellevant per la genialitat.

Que la té, que la defensarem com a casus belli. Guerrejar per la bellesa. Per què moments transcendentals com aquell de «Makedonja», a punt d’epifànic, seran inoblidables, fins que ens caigui la negra nit. I revisitar maragdes com «Lava Love» o «Language» són sempre viatges inspiradors i agraïts, i que també ratifiquen l’autora com a lletrista allerada.

L’únic defecte que tenen els concerts de Maika Makovski és que s’acaben. Però consolem-nos: la vida, estem advertits, seria més pobre sense ella.

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

FOTOS: Anna Otero

MALO & FLACO: BOMBOLLA BOYS

El concert de trap per part de Pimp Flaco i Kinder Malo a La Mirona (Bombolla) es va produir una mica com la seva música, sense gaire publicitat o informació però amb bastant de públic (molt jove). Aquest concert forma part de la seva gira “Dora music”, on aquest duo de trapers? mcs? demostra que són més que reproduccions al YouTube. Es tracta d’una rara avis tenir a Girona un concert d’aquesta categoria, tot un encert per part de l’organització de la Mirona obrir el camp a aquest gènere musical, un so difícilment de veure programat per aquestes terres.

Sense un àlbum sota el braç, formant part del cartell Sonar 2017 i amb un recent contracte en la discogràfica Subterfuge, Kinder Malo i Pimp Flaco van fer un concert més que digne. Després d’haver vist en directe a altres del seu gremi com Pxxr Gvng (suposats enemics íntims), Cecilio GLas VVitch, es pot dir que, dins del gènere (tan odiat com estimat), sòn els que tenen millor directe.El concert va durar hora i mitja sense pauses. Tan Kinder Malo com Pimp Flaco es van demostrar actitud i ganes de fer bé les coses. Van sonar tots els seus himnes com “¿Cual es el cigarro más caro que hay?”, “Puto”, ”La ley de Eddie Murphy, etc. En tot moment se’ls veia entregats, parlant amb el públic però amb la humilitat de saber que la seva posició no deixa ser un cop de sort i, en part, una situació fruit de les actuals tendències musicals i escèniques. El que queda clar és que qui va pagar l’entrada, va tenir l’espectable que volia. A més a més, van tenir la inesperada actuació de “El Perla” i , altres dos membres d’aquest moviment.

La sala, com és habitual, va estar al nivell respecte al so i tot el tema tècnic.Al acabar el concert van tenir temps per tots aquells que van voler una foto o parlar amb ells, sense pressa i oberts a tothom, demostrant que saben molt bé utilitzar les seves cartes per tenir seguidors. No hi ha millor promoció que un bon concert i una bona sensació de boca.

TEXT i FOTOS: Pulgasari

PAUL FUSTER: LA PINÇA I LA FUNCIÓ (O TOT AL REVÉS)

Rock’n’roll al Teatre de Salt? Sembla una broma, però va passar el recent 11 de novembre, amb la sala plena per sentir i glorificar tot un personatge: Paul Fuster. Aquest català de Nova York va revelar dots performàtics de loquaç improvisador, per cui l’espectacle també va resultar al final molt i molt teatral, que era de Temporada Alta.

Cada vegada que ens visita, li cau la grip a sobre. Deu ser la humitat. O una exòtica sinusitis deguda a que Girona insisteix en ser l’única ciutat del món on el públic s’asseu per a les músiques modernes amplificades. Ah, no perdó, que estàvem a Salt! Al Teatre, més concretament, el qual, no obstant, va evidenciar ser una sala amb molt bones condicions acusmátiques i de visibilitat.

Sensiblement a la meitat de les dues hores de durada, va sonar la primera de les dues cançons en català presentades en el concert. I s’ha de dir: només per aquest moment, ja va valer la pena venir. «Com l’agrada» és un tema deliciós, acre però profund, una punyent cançó sobre l’esperança, a més amb dedicatòria a la mare.

La resta del concert Paul Fuster el va consagrar al neo-mort Leonard Cohen. Encara que musicalment, la veritat, el fill de Valentí oscila més en aigues d’un Ben Harper o d’un David Matthews, o sigui, ben ancorat en la marca East Coast i el seu post-punk amb condiment jazzístics. Una música fosca, visceral, ben teixida i sobretot molt genuïna.

Res –malgrat– seria el mateix sinó fos pel cantautor i el seu inherent personatge, que no s’acaba d’entendre on comença i s’acaba. Hipsterianament vestit com un vagabund de Brooklyn o New Jersey, comunica de forma verborreica, en un registre entre l’innocent i el carismàtic, sense que s’albiri realment on rau l’impuls o el control. Bé, aquest últim a vegades es perfila clarament que no hi és.

Com un bufó irreverent, la majoria de les vegades divertidíssim (però no sempre), respon a les preguntes que li ventegen des de la platea i s’enrotlla explicant mil i una històries, sobre la dentista ‘femella’ de Besalú, els rinxols del tècnic de so Arnau o la seva aversió pels ponts festius. Se li’n va la pinça quan algú del públic li tira una pinça (va ser realment improvisat?) i es perd en reflexions sobre els sentits de la paraula ‘funció’… En fi, genial, però febril.

Cap al final, va regatejar el bis més absurd de la història, però també el més honest. I el públic, vençut i extasiat, aplaudint en peu «Go/Between», el nou disc, farcit de cançons plenes de mèrit, com ara «Lose Control» o «Washaway».

Paul, torna, sempre que vulguis!… No pateixis que ja et portarem anti-inflamatoris i les ampolles d’aigua Bezoya, «la que no pica a la gola, com fa el sémen» (sic).

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

FOTOS: Eva Moya

DREXLER, HEROI DE LA PARAULA

A més de ser un excel·lent músic, Jorge Drexler te el do de la paraula. Espirituós q.b., sap mantenir l’interès i l’emoció a l’explicar històries, com també aprofitar els comentaris o sorolls incidentals del públic per fer espectacle a l’escenari. Dues hores molt be passades, amb guitarra y voz, el passat dissabte, 5 de novembre, encara de fires, a l’Auditori de Girona.

Retirat d’una famosa cançó seva, «Guitarra y vos» és el títol enginyós de l’espectacle «íntim» que Jorge Drexler va portar dissabte passat a la Sala Montsalvatge de la Devesa. L’uruguaià resident a Madrid es va presentar sense banda i amb il·luminació cuidada, be enquadrada, caravaggiana, demostrant experiència i seguretat en la gestió del seu talent sobre l’escenari. No només musical, sinó –al menys en igual part– comunicatiu, ja que va exercir entre cançons una labia rioplatense portentosa, que va rendir molt la nit, entre proverbials explicacions sobre els temes i jocs humorístics prodigiosament aconseguits – com aquell moment antològic en que va transformar un ringtone en una harmonia entonada pel públic, que no va deixar tampoc d’estar efervescent durant tota la vetllada, donant a entendre que, finalment, Girona està canviant, una mica.

Les comparacions –ja se sap– són odioses, però també útils, i Drexler navega en una improbable intercepció ultramarina entre les modulacions vocals serenes de Caetano Veloso i les melodies pop simples i efectives d’un Jack Johnson. Les cançons, tot i què podem resultar quelcom repetitives a nivell tímbric i d’estructura, són fines i suculentes, amb un notable treball també a nivell de les lletres. Exemples categòrics, «La Luna de Rasquí», «730 días», «Bolivia» (curiosament dedicada a los uruguayos en la sala), «La Trama y el Desenlace» i les ineludibles «Mi guitarra y vos» i «Al outro lado del río». El de Montevideo va deixar clar que és un superdotat amb les sis cordes i també en sensibilitat harmònica, no fallant en crear el clima d’intimitat proposat, tot i la soledat del gran escenari.

I tancant dues hores més que entretingudes, «Todo se transforma», que no sent una de les seves cançons més reeixides, és probablement la més popular. I el públic el va acomiadar, de forma justa, aplaudint en uníson en peu. Malgrat que no va tocar “La Esfera”, la més cridada pels assistents. Però tot i així, no va deixar de ser molt, molt rodó.

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

FOTOS: Anna Otero

RUFUS WAINWRIGHT, CREIXENT EN LLUNA PLENA

Enrobat amb una elegant americana, l’hereu de Leonard Cohen va trepitjar Girona cumplint expectatives, però amb els mínims olímpics. L’Auditori a vessar va aplaudir efusivament el cantautor que més enllà de les cançons va entretenir amb llargues xerrades sobre política, fait-divers i jetlag. Potser s’esperava més, però al final va valdre la pena, sens dubte.

La lluna feia el ple i la Sala Montsalvatge també, per rebre el que s’esperava el concert de l’any a Girona, amb Rufus Wainwright, aquesta espècie de divo post-modern que articula el pop i l’òpera en sandàlies. Clar que ell no ho sabia, però si aquest era el llistó, no el va reeixir, ja que a l’estiu vam gaudir de vesprades musicals més sorprenents i convincents a la urbs i rodalies.

Que no hagi correspost al nivell estel·lar ambicionat (més pel públic que per l’artista, s’ha de subratllar) no vol dir que no hagi estat un bo pla. De fet, l’actuació va anar en crescuda, tot i què li va clarament mancar més varietat tímbrica (o sigui: altres músics a l’escenari) i manifestament alguna variabilitat escènica. No oblidem que era … Temporada Alta.

Després d’un fulgurant inici a capella, que va deixar el públic sense respir, la següent mig hora de la vetllada semblava no arrancar del tot. Rufus es feia el simpàtic, explicant anècdotes a vegades més divertides que altres, cantava amb seducció però exagerant els trèmolos, i es repartia entre el piano i la guitarra: registre més crooner, líric i cabarètic, en el primer instrument, molt més folk-pop amb el segon. No oblidem, que en els seus debuts, era un artista amb pretensions indie, en l’estela d’un Jeff Buckley i amb discernibles manierismes a la moda dels Radiohead.

A mesura que el concert anava progressant -mai millor dit-, es va fer gradualment més rodó i sencer, amb tres fronts que ens van resultar audicioses: les cançons mig-atonals adaptant textos de Shakespeare; les àries retirades de les seves dues òperes («Prima Donna» i «Hadrian»); i el millor de tot, els temes en francès, on s’aprecia un sentit poètic que –aquí sí–, llisca la genialitat. Ja deia Baudrillard, el geni te més de transpiració que d’inspiració. Però al final la lluna plena ens la va portar també.

Pels bisos, el cantautor americà va deixar clar que no tocaria «Halleluyah» per què la reserva per la derrota electoral de Donald Trump. No li podem donar més nostre suport: a part de ser una de les cançons més sobrevalorades de l’història recordem que ni tan sols és seva. Molt millor amb «Cigarettes and Chocolate Milk», «Poses» i sobretot la interpretació de la màgica «La complainte de la butte».

L’odissea continuarà aviat amb Jorge Drexler, que aterrarà a la sala de concerts de la Devesa el proper 5 de novembre, amb el suggerent títol «Guitarra y vos».

 

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

FOTOS: Anna Otero

 

CÀPSULA CANIMAS: NIT D’HOMENATGES

Van ser dues voluminoses hores, llargament apreciades pels fans del músic, a la sala de cambra de l’Auditori, el passat diumenge 2 d’octubre. El pretext del nou disc «Un Pam de Net», ha esdevingut també l’ocasió per repassar els anys de Zitzània i llançar petits homenatges a familiars i amics propers.

Dues hores podrà semblar massa per un concert d’Eduard Canimas, però el públic present a la sala, entregat i efusiu, ho va agrair. Venien amb ganes d’escoltar el seu ídol, de corejar les seves cançons, d’aplaudir i compartir-hi bromes i records.

La vesprada va ser, per tant, força entretinguda. Partint del nou àlbum, «Un Pam de Net», el cantautor garrotxí (amb pintures felines, o de guerra, a la cara, com a la portada del disc) va aprofitar per repassar temes seus amb més antiguitat i també per fer el seu «auto-homenatge» al grup Zitzània, del qual va fer part a finals del segle XX. 25 anys han passat, que el temps vola.

A part d’una quinzena de minuts en solitari, el músic va compartir escenari amb una banda molt professional, i que a vegades utilitzaven uns curiosos ukeleles elèctrics (un dels quals en forma de telecaster… seria un… tele-lele). Oscilant entre el rock grandiloqüent i la balada romàntica-existencial (que en algun moment ha relliscat pel kumbaià amb referencies còsmico-budistes), Canimas va prosseguir en el camí de les homenatges, fos als seus pares, fos a altre gent important de la seva trajectòria vital, transformant el concert en una veritable nit de tributs, compartits amb un gran sentit de intimitat amb el públic. Curiosament, als seguidors no va fer cap dedicatòria expressa… Però pel sentiment de germanor, suposem que estava implícita.

L’actuació s’enquadrava en el cicle Càpsula, que segueix tenint visibilitat molt reduïda en el si de la programació regular de l’Auditori i què tampoc sembla tenir una orientació temàtica molt marcada. Lluny van els anys en què en que aquesta proposta portava a Girona per 5€ grups com els britànics The Wedding Present o els Mishima en el seu interessant moment germinal. Les músiques de caire urbà, ja se sap, acaben sempre per haver de fer-se el seu propi camí.

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

FOTOS: Anna Otero

 

TRENCADÍS JAZZÍSTIC ALS JURATS

Sota la encara càlida volta sideral de setembre ens mimava puntualíssima la veu avellutada de Mathilde Toussaint, el passat dijous 22 a la Plaça dels Jurats, dins la 16a edició del Girona Jazz Festival (abans Festival de Jazz de Girona).

Sergi Sivent acompanyava a la jove -només 22 anys- cantant de jazz al piano dins un marc de concert doble de petit format. Embolcall subtil de ritmes exquisits de les delicades mans de Ramiro Rosa a la bateria, dedicant intervencions escaients a l’energia i a l’atmosfera creada en cada tema. Un centenar d’assistents amb clares inquietuds culturals i alta sensibilitat observaven en tot moment la posada en escena minimalista. Intimista. Austeritat contrastada amb l’envoltant i aclaparadora veu de la exuberant reunionesa.

Repertori brillant ofert pel trio. De caire espiritual. Confeccionat a l’última hora per la baixa del contrabaixista. Sembla difícil millorar una actuació impecable amb l’addició de les cordes. Augmenta doncs l’expectació per la propera actuació amb la banda completa. Res a veure la seva veu tímida introduint els temes amb el balsàmic desplegament posterior. Amb ocasions de  “a cappella” a retenir on ens feia elevar l’ànima, escurçant la distància amb els astres, deixant al públic lliure d’aterrar de nou al seient a conveniència. Balades místiques, elegants, emocionals gairebé insostenibles. Fins i tot hipnotitzadores. D’altres versions amb tocs tribals i interpretacions fresques com el “Feeling Good” de Nina Simone.

S’acomiadava amb dos temes gospel d’una delicadesa absoluta. Així doncs, vam gaudir de quaranta-cinc minuts de delícies com en una perllongada carícia sota la primera pluja de tardor.

Intermezzo a la part baixa del pentagrama: servei del bar exhaurit per alguns refrigeris.

Seguia el show amb l’esperat californià i percussionista de referència Jeff Ballard Trio.

Compartint escenari amb el guitarra Lionel Loueke i el saxofonista Chris Cheek van oferir tota una hora d’original simfonia d’improvitzacions, estil lliure i trencadís de ritmes a dojo. Passejant per tots el colors musicals del més naïf al més sofisticat. A vegades amb emoció distreta, esvaïda entre tres camins que intentaven encreuar-se sense grans coincidències. Això sí, excel·lència a l’execució.

Parlant en pur “jazz”, com va dir el mateix Sr. Ballard,  s’acomiadava el trio de la seva darrera actuació de l’actual tour.

El festival continua a Girona i rodalies fins el 30 de setembre.

TEXT: Eva Moya

FOTOS: Anna Pérez

JAZZ ESTIUENC I CREPUSCULAR

El concert del grup One Summer Night Trio, format per Sandra Fern, Nito Figueras i Pedrito Martínez, va tancar dijous 25 d’agost el festival Jazz a la Fresca, que en la seva segona edició pràcticament ha duplicat el nombre d’assistents als concerts, realitzats a l’escenari exterior del Sunset Jazz Club de Girona tots els dijous de juliol i agost en doble sessió.

La programació ha inclòs vuit concerts de jazz, blues i bossanova, protagonitzats per grups reconeguts com Triple TreatThe Suitcase BrothersShine o Good Times, Bad Times, i també ha servit de plataforma per difondre el treball de formacións gironines com The Swing MessengersSunset Rhythm Kings o Tati Cervià Trio, que han captivat al nombrós públic en les seves actuacions.

El 2n Jazz a la Fresca ha estat organitzat pel Bar Sunset amb el patrocini de Gin Nut, el suport del restaurant La Vedette, l’Associació de Veïns i Comerciants del Barri de Sant Feliu i el Cafè Ciutadans, així com de l’Ajuntament de Girona, de qui s’espera que renovi la col·laboració per consolidar la proposta i assegurar-ne la continuïtat.

Acabat el festival, el Sunset segueix treballant en la nova temporada estable de concerts, que es presentarà a principis de setembre i que s’iniciarà l’1 d’octubre amb el concert de Susana Sheiman. La setzena temporada estable servirà per celebrar el 15è aniversari de la sala, amb actes i concerts extraordinaris, com el que oferirà Carles Benavent el 10 de desembre.

FOTOS: Cortesia Bar Sunset