Actualitat

Notícies d’actualitat del sector musical

MAIKA MAKOVSKI: LA DIVA TOTAL

Actualitat, General, Opinió

El gélid vespre de dissabte, 9 de desembre, la Sala de Cambra de l’Auditori gironès va estar a punt d’exhaurir entrades per gaudir i aplaudir la musa de l’indie nacional, a qui tot(s) devem. Maika Makovski va demostrar novament que és una cantautora superlativa i que per dret propi ha de fer part del nostre imaginari col·lectiu i de la respectiva banda sonora.

Ja ho hem escrit reiterades vegades, com els concerts de la mallorquina són una experiència gratificant, exponencial, tant estètica com existencialment, però la honestedat intel·lectual és un valor més inabdicable que el risc de repetició. Fora, la nit era freda, a dins, la sala quasi plena, per la presentació a la ciutat del seu últim llarga-durada, «Chinook Wind», que en realitat ja porta uns mesos a l’èter i a la carretera. Per tant, la majoria ens sabíem les cançons.

Tot i així, molts i moltes no esperaven aquella arrancada cosmogònica, aglutinadora, amb calfreds boreals, de «Canada», un tema particularment arriscat pels aguts vocals, rascats i potents. La cantant de les Balears assumeix el risc i ho fa amb una naturalitat aclaparadora, denotant un control preexcel·lent de la veu, un talent composicional d’alt nivell i un exquisit sentit d’intensitat a l’escenari. Les claus estaven donades, entre convincents jocs de fums i llums.

A més, en una dècada, Maika ha exhibit un tarannà camaleònic que li permet reinventar-se, tant en disc, com sobretot en el directe, fet que dona un valor artístic afegit a la seva trajectòria. De l’hedonisme de la banda de rock a la sobrietat del piano a soles, ara el registre és amb quartet de cordes (el reputat Quartet Brossa), bateria i trompa, músics compromesos amb la causa, com es va notar donant la veu al manifest.

Els arranjaments, de fet, surten pertinents i encertats, austers o energètics quan pertoca, incrustant-se de forma orgànica en aquesta miscel·lània de dinamisme i refinament que compon l’estil Makovski. Li falla una miqueta la comunicació amb el públic, a vegades massa ingènua i incidental i el visual les boires d’avalon (però més escotat) també resulta irrellevant per la genialitat.

Que la té, que la defensarem com a casus belli. Guerrejar per la bellesa. Per què moments transcendentals com aquell de «Makedonja», a punt d’epifànic, seran inoblidables, fins que ens caigui la negra nit. I revisitar maragdes com «Lava Love» o «Language» són sempre viatges inspiradors i agraïts, i que també ratifiquen l’autora com a lletrista allerada.

L’únic defecte que tenen els concerts de Maika Makovski és que s’acaben. Però consolem-nos: la vida, estem advertits, seria més pobre sense ella.

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

FOTOS: Anna Otero

DSC00181

TEMPO 3 (BALANÇ): LES CADIRES O… ELS MALUCS

Actualitat

Fins al dia 14 d’agost encara es pot fer escalada nocturna al espai Village, a la zona del Passeig Arqueològic, per gaudir de les vistes, de la frescor del vespre, de petits concerts i dj’s. La vuitena edició del festival Tempo – Sota les Estrelles conclourà amb una sensació global francament positiva, excepte pel lamentable episodi en que uns rudes espectadors asseguts van tirar aigua als que ballaven durant el trepidant concert del combo americà St. Paul & The Broken Bones. Vet ací un repte inesperat pels organitzadors.

Mentre la programació diversificada i suggerent del Village, aquest any tot un èxit, seguirà fins el pròxim diumenge, l’escenari principal del Tempo 2016 va tancar el darrer divendres 5 amb el debut a Girona (ciutat, no comarques!) d’Annie B. Sweet. La malaguenya va deixar clar que les seves cançons avellutades resulten més emblemàtiques i carismàtiques quan en solitari damunt l’escenari, en la sobrietat de la guitarra arpegiada i de la veu profunda i calibrada. Tot i què s’entén que una artista amb trajectòria vulgui provar amb banda sencera, aquesta fa sonar els temes més psicodèlics i shoegazers, però també menys màgics, ja que es nota que van ser composts per un format més despollat en lloc d’aquells arranjaments professionals, sens dubte, però també quelcom barrocs.

La cita estiuenca a la Plaça dels Jurats havia arrancat també amb una veu femenina meridional, la lisbonenca Carmen Souza, (22/7), que va signar una prestació per la capseta dels records, amb la seva particularment reeixida combinació de jazz actual, estils lusòfons tradicionals i scats al punt. Veu acuradíssima, prou peculiar, com el visual, impecablement cuidat amb aquell aclaparador vestit blau floral, i un encisador poder comunicatiu són arguments que la cantant d’ascendència capverdiana esgrimeix amb creixes, a més de tocar el piano i la guitarra amb igual valor. Seguretat, elegància i presència magnètica fan de Carmen Souza tota una fora de sèrie, seguida amb elevat sentit de compromís pel trio del també lusità Theo Pas’cal.

Un altre dels moments musicalment àlgids del Tempo va ser el huracà soul rocker dels St. Paul & The Broken Bones (29/07) .Directes d’Alabama, no esperàvem d’entrada que Paul Janeway, amb aquella pinta de nen tranquilet i centrat, fos, més que un cantant robust i incisiu, la bèstia que és a l’escenari, no tenint problemes en llençar-se al terra o tirar el micròfon. Com ha de ser, diguéssim. Tot el conjunt se situa a gran nivell, particularment el guitarrista Browan Lollar, i aviat es va intuir que les cadires davant de l’escenari no quadraven per una actuació tan rodona i rítmicament contundent. Tot i així, que s’hagi arribat al punt vergonyós i desfasat en que un grup d’espectadors asseguts hagin tirat líquids als que ballaven denota que hi ha problemes greus en la mentalitat d’aquesta ciutat, probablement un dels escassos llocs en tot el món on hi ha gent que prefereix les cadires… a les caderas.

L’episodi posa una qüestió pertinent a l’organització pels anys a venir… a què dedicar més importància: als concerts o als sopars, els quals, és cert, sempre han sigut imatge de marca del certamen. És veritat que hi ha gèneres musicals, més ambientals, que es presten al format café-concert, però d’altres no. I si la tendència evident del Tempo d’obrir-se a nous estils hauria de xifrar-se com un avantatge, aleshores cal ser corresposta amb una zona habilitada per ballar i la conseqüent reducció del volum de les converses, que a vegades són realment insostenibles, de cridaneres. Qui està molestant de debò –els altres espectadors, però d’entrada també els músics– no és qui balla, és qui xerra.

Nosaltres òbviament votem (i botem) per la música. Però tot resideix en veure els reptes com a oportunitats per seguir creixent. Sota –o sobre– les Estrelles.

 

TEXT: ALEXANDRE NUNES DE OLIVEIRA

FOTOS: ANNA OTERO

POPART O POPARB?

Actualitat, , , , , , , , , , , , , ,
Sembla que no passa el temps, arriba la calor i, a finals de juny, també una data imprescindible per la música feta a Catalunya, que pren com a altaveu personal el Montseny. Sí, parlem del PopArb. Després del desé aniversari del festival de l’any passat, aquesta edició 2015 aposta per un dels cartells més arriscats que s’han vist fins ara; no només per l’ecleticisme musical del programa, sinó també per totes les activitats que es celebren al voltant, com la Mini Fira Discogràfica, nous formats relacionats amb la poesia  i el rock com Anarquia és independència, o l’exposició de Marc Pallarés, que podrem visitar a la planta baixa de l’Hotel Montsoriu.

 

Com a altres aspectes a destacar, fa relativament poc la banda Standstill ha abandonat els escenaris, però enguany Enric Montefusco prepara MicroZènit, una proposta més íntima amb quatre veus corals, que podrem gaudir la nit de divendres. Un altre dels vells coneguts serà present aquesta edició: Ferran Palau, amb una proposta alternativa a Animic i presentant el seu nou disc Santa Ferida.

 

¿Altres imperdibles? Divendres, amb la proposta Nit del caballo Cantaor, els ZA! i la violinista Sara Fontán colaboraran amb les veus de Miguel Ángel Blanca (Manos de Topo), Guillamino, Estel Boada i Gemma Tutusaus (Betty Belle). També veurem la mateixa nit a Pau Vallbé, Manos de Topo i Sanjays, entre d’altres. Per dissabte, The New Raemon també pujarà a l’escenari amb el seu nou disc sota el braç Oh, Rompehielos.

 

Amb aquest cartell tan artístic, no us podeu perdre el PopArb (o PopArt?) d’aquest any, el 26 i 27 de juny a Arbúcies…  Us el perdreu?

 

Cuatroriano
No me respetas como persona, ni como artista

Apagueu la tele, ja!

Actualitat, , , , , , , , , ,

Fa quinze anys que ens ho diuen: Apaga la Tele! Per sort, alguns els hem fet cas i hem disfrutat dels seus concerts enlloc de quedar-nos davant la caixa tonta. No sabem si això ens ha fet millors persones però donem fe que ens ha fet més feliços.

L’Associació Cultural Apaga la Tele de Sarrià aquest any celebra el seu 15è aniversari. Aquesta petita sala, autogestionada, oberta a tothom i sobretot oberta al rock, al hardcore i al punk, és a hores d’ara un dels últims bastions d’exhibició de la música independent en majúscules a les comarques gironies. Per sort, durant aquests anys els gestors de la sala, gent jove que hi treballa per amor a l’art i a la música, s’han entès amb l’Ajuntament de Sarrià que no ha posat impediments al projecte (un projecte impossible en altres poblacions veïnes per la manca d’obertura de mires dels seus governants). Al llarg dels anys, a més, les instal·lacions han anat millorant i ara fins i tot tenen un equip que sona (molt atronador), un terra on no t’enfonses i una barra en condicions.

Doncs aquest cap de setmana, l’ATV concentra totes les energies reunides al llarg dels últims 15 anys per oferir-nos, el 8 i 9 de maig, un festival en tots els sentits. Per primera vegada l’aniversari té un format de dos dies i podreu gaudir de totes aquestes bandes:

DIVENDRES 8 (21.30h)

AVIDA DOLLARS (Rock, Barcelona)

Avida Dollars neix al 2009 a Barcelona i sis anys després de fer els seus primers passos, l’esperit que un dia els va dur a muntar una banda de rock segueix intacte: tocar tocar i tocar ha estat sempre la seva obsessió. Tres treballs a les seves esquenes “Paramnesia” (2010), “Esencia” (2012) i el single “Berriak” (2014). Al 15è Aniversari de l’ATV vindran a presentar-nos el seu nou EP “Catarsis” que els portarà a fer una gira de 25 concerts per la península.

THE GRUIXUT’S (Rock’n'roll, Baix Empordà)

“Endavant les atxes!” (RGB Suports, 2015) és el retorn discogràfic de The Gruixut’s gairebé 4 anys després del seu últim llançament.
Els empordanesos, polèmics guanyador de l’edició del 2007 del concurs de maquetes Sona 9, torna amb més entusiasme i energia que mai amb un tercer àlbum que ens mostra pletòriques dosis de rock’n’roll sense perdre ni un sol gram del particular humor gruixut.

La voluntat de mantenir-se ferms amb l’acció i decisió de tirar endavant malgrat les adversitats i dificultats que comporten les accions, actuacions o la vida, es fa evident en les lletres i la música d’aquest nou treball.

POWER BURKAS (post-punk, Vic)

Power Burkas quartet de la plana, vindran a presentar-nos el seu últim E.P. titulat “Moijois”, pura canya post-punk accelerada, amb veus cridaneres, melòdiques, molt característiques i personals.

Aquesta banda sol amagar la seva imatge rere mites del pop, la pornografia i la política contemporània, Jordi Pujol, Miley Cyrus, Pikachu o els Power Rangers en són uns exemples, amés no tenen nota de premsa perquè es de pijos! Anteriorment havien tret dos EP’s més i un LP anomenat S/T i editat en k7 per Tigre Discs.

ANDREU RUNO (acústic rock, Blanes)

Andreu Runo guitarrista de la banda de metal blanenca Shot By Bertha.
En el seu projecte acústic presenta temes molt variats. Senzillament toca tot allò que li agrada a la seva manera, des de clàssics del rock i cançons de cantautors anglesos a standards de jazz i temes del pop/rock/bossa de Brasil, la seva terra natal.

VODKA JUNIORS (dub, hip-hop, rock, punk; Atenes Grècia)

Vodka Juniors és una banda de punk rock que barreja elements del dub, electrònica, hip-hop, hardcore centrada en crear el caos a l’escenari i experiències emocionals intenses. La banda ha realitzat gires arreu d’Europa tres vegades i per Grècia en nombroses ocasions. Al febrer de 2015, la banda ha llançat l’àlbum “Clubriot” i s’ha embarcat en una gira de 100 dies per a tot Europa.

Aquesta gira comença a Atenes i passa per 20 països de tot Europa: de Moldàvia a Portugal , i des d’Alemanya fins a Grècia. La gira de 100 dies durarà fins a finals de maig-principis de juny.

DISSABTE 9 (22.30h)

BLOWFUSE (punk-rock, Barcelona)

Actualment, Blowfuse és una de les bandes més actives i reconegudes de punk rock de tota la península. Nascuts al 2008 a Barcelona com a “Godfarts” estan influenciats per la onada del punk rock dels anys 80 i 90, i marcats potencialment per l’skateboarding, Blowfuse crea un estil únic, combinant l´agressivitat del hardcore punk, les clàssiques melodies del punk rock dels noranta, els potents riffs del rock més dur dels setanta i les seves ja distintives, àcides i paranòiques lletres.

FI-ASKO (punkcore, Sarrià de Ter)

Fi-asko és la banda més antiga encara en actiu del Centre Social Apaga la Tele. Fotent-li tralla des del 1999 han portat el seu punkcore sense fronteres per tot Espanya i Mèxic i han rebentat els timpans dels més valents. En plena composició del seu 5è disc, la banda ens porta “La Fiesta de la Democracia” en el millor lloc que podrien fer-ho; a casa seva!

NUNNERY (hardcore, Terrassa)

Nunnery ens presentaran el seu últim EP “A guide to survive” on el grup retorna, despres d’uns anys en standby, al seu so més directe. La seva última actuació per Girona va ser fa 7 anys

MALESTAR SOCIAL (hardcore-punk, Cerdanyola del Vallès)

Malestar Social és una banda de punkrock nascuda al Vallès Occidental (Catalunya) l’any 2006 amb l’objectiu d’expressar una visió crítica del món i canalitzar la idea que cal canviar les coses a través d’un punk-rock farcit de melodies, però alhora potent, directe i en català.

L’entrada serà de 3€ per cada dia, amb possibilitat de comprar un pack pels dos dies per només 5€ al mateix Centre Social el divendres.

De veritat que us quedareu davant la caixa tonta? Apaga la tele, ja!

Aprenent xerrarie
Per arribar tard sempre hi ha temps

Alice Malice
Les aparences no enganyen

hurricade-600x336

No som ciutat de festivals

Actualitat

Ja fa tres anys que un grup d’associacions musicals de les comarques gironines -Apaga la Tele de Sarrià de Ter, l’Associació Soroll de Vidreres, l’Atzavara Club de Sant Feliu de Guíxols, El Mini d’Olot i Orella Activa de Girona, amb el recolzament d’en Crusty i del seu programa El Frenopàtic Radioshow de Ràdio Celrà- van arrancar el festival Territori Underground per donar suport a grups de l’escena alternativa, aquells grups  ignorats als cartells dels festivals “oficials”, però que són igualment una bona aposta musical de qualitat.

Probablement el Territori Undergroud és un festival molest dins l’ara anomenada “ciutat de festivals”, amb programacions encarcarades i repetitives, que tant posa un restaurant sobre el riu com l’enèssima operació tornada de Sopa de Cabra. Probablement des de la casa gran es negaria el permís al Territori Underground adduïnt “la gran quantitat d’actes culturals que ja hi ha a la ciutat” si no fos per la proximitat de les eleccions i si no fos pel temor que “aquesta colla d’antisistema (?) facin massa soroll”. “Deixam-los fer soroll un dia i així callaran tot l’any“, deuen pensar.

Jo sóc un teletubie de bona fe però de vegades no me’n puc estar de dir algunes coses: no entenc com s’ignora reiteradament aquestes associacions que, recordem, treballen per la música per amor a l’art, i en canvi s’inverteixen recursos públics en estupideses de l’alçada d’un campanar com col·leccions d’art comprades a preu d’or, o iniciatives privades com escoles de producció musical, vols gastronòmics ruïnosos o festivals sobrevalorats que són la cançoneta de sempre… I els que vindran: el proper roc a la faixa de l’actual govern és el Museu de la Cançó, que com ja sabeu és reclamat i aclamat per tothom a Girona i rodalies (?).

Sí, ja entenem que Girona és una ciutat burgesa -només cal veure els locals d’oci nocturn monòtons que reserven el dret d’admissió- però per desgràcia d’alguns hi ha vida més enllà de la “ciutat de festivals” i a la Girona que emociona (que ja no enamora), també hi ha públic per a l’escena alternativa que a hores d’ara no té més remei que moure’s entre els pocs locals que al marge de la “cultura oficial” ofereixen una programació off  i com Astèrix, encara resisteixen en una ciutat excessivament “miraminoemtoquis”.

De tot aquest difícil context i com a mostra de la cultura no subvencionada de la ciutat, sorgeix el Territori Underground. Després de tres anys, aquest petit gran festival -que va començar com una gira però no va tenir prou èxit- continua en peu ara ja com una única cita, a la capital, Girona, amb l’única ajuda dels membres d’aquestes associacions i la seva bona voluntat. Aprofitant l’escenari, que es munta el dia abans pel 360 Fest a la Plaça dels Jurats, el Territori Underground oferireix aquest any dues formacions elèctriques potents i amb dues propostes més personals:

Des de Sant Feliu de Guíxols, Navratilova, projecte de l’Agus, president actual de l’Atzavara Club, que es presenta totalment despullat amb la seva guitarra, creant temes folklòrics provinent de la seva passió pel freakisme musical d’arreu del món. Navratilova presentarà “Toxic Nitrates, Lead and Trash” els temes del seu primer treball, gravats de manera casolana.

Des d’Olot, ens arriba un autèntic personatge que es crea els seus propis instruments, Trave Cigar Box & The Atomic Tsunami Surfers. Amant del bizarrisme musical, els temes de la seva primera gravació “Kamikaze Wave Uhh!” recorden una barreja de surf punk, garage, rock’n'blues.

Des de Sarrià de Ter, ens arriba una altra proposta més canyera, Anchord, una espècie de Title Fight a la catalana. Han mamat, punk, hardcore, post-hardcore, indie-rock i bandes més emocionals i tot això és reflecteix amb les seves composicions musicals. El 2014 van publicar el seu primer treball oficial en format cassette.

I entre Girona i Cassà es formen Hurricäde, un trio ja veterà en els escenaris amb un directe atronador però calculat fins al detall. Juguen a fer còctels musicals, barrejant les seves passions per les sonoritats que veuen de l’screamo, el noiserock i el hardcore. El resultat: intensitat, energia i motivació.

El Territori Underground és un festival gratuït que vol apropar l’escena independent a tothom però, com diuen els mateixos organitzadors no el monta “ni el senyor de l’ajuntament, ni el senyor de Strenes, ni el senyor de l’Estrella Damm… sinó que el monten diverses entitats sense ànims de lucre, és a dir que a part de no voler cobrar ni guanyar-hi pasta, tampoc es rep cap subvenció ni ajut“.

A tots els que doneu suport a l’escena alternativa i no voleu que mori us demanem que ajudeu el festival fent-ne difusió i consumint (paraula lletja però aquí necessària) a la barra i aportant la volutat al bo d’ajut per a les bandes.

Ens veiem aquest divendres 24 a partir de les 19.00 a la plaça dels Jurats.

Som Territori, som Underground, NO som Ciutat de Festivals

Tinky Winky
Teletubie morat de bona fe

 

Mediterràniament jamaicans

Actualitat

El pròxim dissabte 18 d’Octubre La Mirona de Salt acollirà una de les comptades parades que la banda de Sardenya Train to Roots té programades al llarg de l’Estat. Celebrant el seu desè aniversari, els sards arriben per exhibir-se i mostrar perquè ocupen un lloc privilegiat en l’escena reggae italiana.  Per si no fós suficient, els acompanyarà una altra banda abonada als ritmes jamaicans i que es troba en ple període de consagració dins el panorama reivindicatiu valencià i de tot l’Estat espanyol: Aspencat.

Més enllà de compartir les arrels musicals caribenyes sobre les quals s’han nodrit per aixecar la seva proposta musical, el que segurament es mostra com a tret identificatiu per ambdós grups és la voluntat d’aportar el seu gra de sorra a l’evolució d’aquests estils a través dels seus darrers treballs.

Tan Growing com Essència reflecteixen el diàleg entre els ritmes i les tendències que perduren en el temps -ska, reggae, roots…- vers l’impacte creixent i en constant desenvolupament de les propostes fonamentades en l’ús de sintetitzadors i altres equips electrònics. Des del Hot Situations fins al Queden Matinades comprovem de manera expressa l’influència del dub step així com d’altres pinzellades que tant ens poden transportar a les melodies mediterrànies tradicionals com a les bases més profundes la música negra.

En definitiva, si voleu una bona dosis d’intensitat sonora, missatge combatiu i la millor de les vibracions per no deixar de contonejar-vos de costat a costat, no perdeu l’oportunitat de presenciar aquesta proposta amb una de les bandes més consolidades del reggae mediterrani i el grup que sembla destinat a ocupar durant un bon grapat d’anys els llocs més visibles de l’escena catalanoparlant.

L’Optimista
Sempre beu el got més ple

Gabacho_0559-bn

Jazz i connexions “gabatxes”

Actualitat, , , , , , ,

A l’equador de la 14a edició del Festival de Jazz de Girona ens fixem en la proposta que tindrà lloc demà (22.00h) a La Mirona amb Gabacho Maroconnection, una formació franco-espanyola-marroquina, que fusiona el jazz, el flamenc i la música tradicional magrebina i que apunta a ser una de les revelacions del jazz mediterrani actual. Acaben de publicar Bissarra (2014) i després d’actuar en alguns dels festivals de jazz de més renom a França, Itàlia, l’Estat espanyol i el Marroc, fan parada obligatòria a Girona.

El projecte sorgeix del quintet Gabacho Connection, liderat pel bateria Vincent Thomas i format per músics francesos i espanyols. Si bé inicialment el grup es proposava versionar música de compositors francesos de jazz que s’han inspirat en la música africana (Henri Texier, Bertrand Renaudin, Julien Loureau o Aldo Romano), un viatge al festival d’Essaouira descobreix a Thomas la música chaabi i gnawa i és allà on decideix incorporar músics i instruments marroquins a la formació, convertint-la en un octet de world jazz inspirat en l’estètica de músics de fusió com Avishai Cohen, Joe Zawinul o Karim Ziad. Una proposta sorprenent, per als que creuen que la música no té fronteres.

El Festival de Jazz ja ens va sorprendre amb el concert inaugural a càrrec de la Girona Jazz Project fa Puntí, que va interpretar temes d’Adrià Puntí en clau de jazz, una proposta deliciosa i encertada en un moment de redescobriment del genial cantautor saltenc. L’actuació de demà, que enceta quatre dies de programació intensa i variada, apunta que estarà a aquest nivell, pel que us recomanem que no us la perdeu.

I aquí us deixem la resta d’actuacions del 14è Festival de Jazz de Girona pels propers dies:

HOP’S TRIO, EL DRET A DIVERTIR-SE I SOMIAR
Jazz & Swing / CAT
25/09 < 21:00h
Ateneu – CMEM de Banyoles
Entrada Gratuïta

SLOW QUARTET, L’ESPERIT LLIURE DE DAVID MENGUAL
Jazz d’autor / CAT
26/09 < 20:00h
Casa de Cultura (Auditori Josep Viader)
Preu: 3€

SHAKIN’ ALL, JAZZ VINTAGE PER NO PARAR DE BALLAR
Jazz & Swing / CAT
27/09 < 18:00h
La Rambla
Entrada Gratuïta

Alex
La cle des sons

bombino_-ron-wyman_bx3

La música també és protagonista a Temporada Alta

Actualitat

Com segurament ja sabreu, s’ha presentat la programació de la 24ª edició del Festival de Temporada Alta de Girona. El 3 d’Octubre el festival arrenca amb l’espectacle de dansa de Sol Picó, però jo del que us vull parlar és de l’apartat musical.

I és que aquest mateix dia el festival també s’inaugura amb els concerts de Bombino i Vetusta Morla, i van d’estrena. El primer és una de les apostes internacionals d’aquesta edició, el músic i guitarrista tuareg que presentarà l’últim treball de “blues-rock del desert” anomenat Nomad i produït per Dan Auerbach, enginyer i guitarrista de The Black Keys.

Probablement en un dels concerts amb més convocatòria del festival, la banda madrilenya Vetusta Morla sonarà a La Mirona amb uns acompanyants molt propers com a teloners: els gironins Carmen 113, que presenten el seu darrer disc Mecanismos de Defensa.

Un any més, el Temporada Alta acull a Els Amics de les Arts (10 d’Octubre a l’Auditori) que presentaran el seu nou disc Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure.

Un altre de potent que segurament omplirà l’Auditori el 17 d’Octubre és el francès Yann Tiersen, conegut per ser el compositor de la banda sonora de la pel·lícula Amelie i per manipular instruments diversos com l’acordió, el violí, el piano o el banjo.

Tornant a casa, Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernandez Miró també volen deixar empremta, presentant Granada el 31 d’Octubre a l’Auditori de Girona en l’espectacle que han estat rodant aquest estiu arreu de Catalunya.

Temporada Alta presenta una combinació de teatre i música i, aquest any, més que mai. Un total de 20 espectacles tenen música en directe. Ho podeu comprovar el 28 d’Octubre amb El Intérprete, el 14 i 15 de Novembre amb King Size o el 28 i 29 de Novembre amb Cop Fatal.

No cal oblidar les actuacions destinades als petits de casa. Per ells tenim bones notícies, el 16 de Novembre torna l’espectacle d’Orelles de Xocolata, aquest cop amb molt de rock & roll presentant un nou espectacle dedicat a aquest estil. I una mica abans, el 8 i 9 de novembre els Concerts per a nadons, que organitza La Colla.

Ja ho veieu, a la tardor tampoc s’atura la música.

Nonaino
Al ritme de la música

saltamarges

Les discogràfiques avui: model 360º

Actualitat, , , , , ,

Si les discogràfiques produïssin únicament discs, avui no existirien. Aquest negoci, fa uns anys molt pròsper, ha hagut de renovar-se per no morir: la indústria discogràfica s’ha hagut de reconvertir augmentant la seva col·laboració amb el músic. Representar artistes, organitzar festivals o gestionar els drets d’autor de les bandes són algunes de les moltes funcions que fan avui les discogràfiques.

Arrel d’això, sorgeixen nous segells i projectes amb mentalitats diferents. Bankrobber, avui amb seu a Barcelona però amb origens a La Bisbal d’Empordà, i els gironins Saltamarges ens expliquen la seva filosofia per sobreviure.

Marçal Lladó de Bankrobber, actual casa de Guillamino, Sanjosex o Mazoni explica:

“Vam començar de manera molt natural, intentant treure un disc d’uns amics que tenien una banda, i així és com hem evolucionat. Volíem oferir el model 360º del motor musical,  aprofitant els recursos que tens a l’abast i treballant al màxim tot el que dóna un artista. Així, és com hem anat marcant el caràcter de Bankrobber.

 …Tot i estar en crisi, de música sempre se’n farà, i al final, les discogràfiques som el punt de partida. No és fàcil, però ja trobes la manera de sobreviure. El nostre futur el veig com una empresa que recomana artistes. Avui, amb Internet, tothom pot autoeditar un disc però jo crec molt amb algú que et recomana amb la marca de qualitat i això, és el que et dóna el segell.

…La nostra filosofia, o més ben dit, la nostra manera de ser és la proximitat,  treballant de prop el procés creatiu dels artistes. “

Albert de Saltamarges, segell d’estil underground amb 3 anys de vida explica:

“Saltamarges neix de 6 amics apassionats per la música amb  l’objectiu d’editar els nous temes dels gironins Hurricäde. La nostra feina és molt variada;  distribuïm edicions digitalment i a botigues, fem intercanvis amb altres segells, promocionem a mitjans… però també gestionem l’organització de bolos,  vendes online, edicions… Tots els petits beneficis es reinverteixen en poder tirar endavant noves edicions i, en definitiva, a donar suport a bandes que ens apassionen i amb les que creiem que és interessant aportar el nostre granet de sorra.

…El nostre projecte no té res a veure amb una discogràfica multinacional com es podia entendre als anys noranta, ens movem dins d’uns termes econòmics i de plantejament que no es poden comparar en tot aquest àmbit anomenat “indústria musical”. Per això, no ens espanta la crisi, Saltamarges no deixarà d’existir mai per culpa d’una mala conjuntura econòmica, sinó més aviat si un dia ens en cansem o si, simplement, ho deixem aparcat perquè tenim altres projectes en ment que no ens permeten dedicar-hi el temps suficient.

…Tenim la filosofia DIY (Do It Yourself, “Fes-t’ho tu mateix”), una filosofia ja molt antiga i que el punk va adoptar de seguida com la millor forma per poder tirar endavant projectes que no es deixin contaminar per cap altre factor que no sigui la simple llibertat creativa.

Certament, com diu Marçal de Banlrobber, de música sempre se’n farà i ara són els músics que escullen la forma com volen fer-la arribar al públic i al mercat. No totes les discogràfiques han sobreviscut els últims anys. Certament, moltes han perdut el sentit si no s’han sabut replantejar enfront la crisi, les noves tecnologies l’autogestió i l’autoedició.

Nonaino
A ritme de la música

rock 2

Vols estudiar rock?

Actualitat, , , , , ,

Avui ha començat la selectivitat del rock… les proves per accedir al Títol Superior en Rock, Músiques Urbanes i Noves Tendències.

Si, si ho heu sentit bé. L’Escola de Música Jam Session de Barcelona porta anys lluitant per tenir un reconeixement oficial dels músics que dediquen la seva vida al rock, la interpretació de música alternativa i a la cerca de noves tendències i finalment ho ha aconseguit. Felicitats!

La titulació universitària, que s’estrena com a única a l’Estat, deixa a triar entre 3 especialitats: Interpretació, Pedagogia i Sonologia, quina és la teva? De moment, als primers interessats ara els toca estudiar i demostrar les seves qualitats tècniques i artístiques interpretant temes d’artistes com Van Halen, Foreigner, Metallica, Glenn Hughes o Nightwish, entre altres.

Els estudis tindran una durada de 4 anys repartits entre teoria, pràctica i molt de rock & roll. Sembla que les instal·lacions de Montjuïc estan perfectament equipades amb sales, sistemes moderns en producció musical i demés perquè els 30 estudiants que hi entrin no s’oblidin de la bona música.

I és que els cracks de la música rock tots tenen la seva trajectòria i, com diu Luis Blanco, director de l’Escola, “les grans bandes de heavy metal i de rock dur són grans mestres de la música i van estudiar música clàssica”.

Com ha explicat Blanco, l’objectiu de l’Escola és formar i proporcionar les eines per viure i experimentar el rock, però també, té l’objectiu d’aconseguir que els diferents estils musicals dialoguin i es fusionin entre sí.

Esperem a veure els resultats i molt rock & roll!

Nonaino
Al ritme de la música