Van ser dues voluminoses hores, llargament apreciades pels fans del músic, a la sala de cambra de l’Auditori, el passat diumenge 2 d’octubre. El pretext del nou disc «Un Pam de Net», ha esdevingut també l’ocasió per repassar els anys de Zitzània i llançar petits homenatges a familiars i amics propers.
Dues hores podrà semblar massa per un concert d’Eduard Canimas, però el públic present a la sala, entregat i efusiu, ho va agrair. Venien amb ganes d’escoltar el seu ídol, de corejar les seves cançons, d’aplaudir i compartir-hi bromes i records.
La vesprada va ser, per tant, força entretinguda. Partint del nou àlbum, «Un Pam de Net», el cantautor garrotxí (amb pintures felines, o de guerra, a la cara, com a la portada del disc) va aprofitar per repassar temes seus amb més antiguitat i també per fer el seu «auto-homenatge» al grup Zitzània, del qual va fer part a finals del segle XX. 25 anys han passat, que el temps vola.
A part d’una quinzena de minuts en solitari, el músic va compartir escenari amb una banda molt professional, i que a vegades utilitzaven uns curiosos ukeleles elèctrics (un dels quals en forma de telecaster… seria un… tele-lele). Oscilant entre el rock grandiloqüent i la balada romàntica-existencial (que en algun moment ha relliscat pel kumbaià amb referencies còsmico-budistes), Canimas va prosseguir en el camí de les homenatges, fos als seus pares, fos a altre gent important de la seva trajectòria vital, transformant el concert en una veritable nit de tributs, compartits amb un gran sentit de intimitat amb el públic. Curiosament, als seguidors no va fer cap dedicatòria expressa… Però pel sentiment de germanor, suposem que estava implícita.
L’actuació s’enquadrava en el cicle Càpsula, que segueix tenint visibilitat molt reduïda en el si de la programació regular de l’Auditori i què tampoc sembla tenir una orientació temàtica molt marcada. Lluny van els anys en què en que aquesta proposta portava a Girona per 5€ grups com els britànics The Wedding Present o els Mishima en el seu interessant moment germinal. Les músiques de caire urbà, ja se sap, acaben sempre per haver de fer-se el seu propi camí.
TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira
FOTOS: Anna Otero