(A)PHÒNICA 2016: EN MICAH I LA MAIKA

Tot i què els noms de pila es pronuncien igual, Micah P. Hinson i Maika Makovski representen respectivament, i en certa mesura (és clar), el turment i la claredat, com van poder comprovar aquest cap de setmana en l’(A)phònica de Banyoles. Això sí: tots dos ja han criat un mite potent al seu voltant, totalment just i merescut, tot i la tendre edat (Micah en te 35 i Maika 33). Per què aquí hi ha més que talent: hi ha geni.

No vol dir que això sempre es vegi i se senti en el directe. Quan el dissabte 25 Micah Paul Hinson va irrompre a l’escenari de l’Ateneu de Banyoles amb la funda buida de la guitarra, una motxilla, sucs granini i un parell de pomes, ja podíem comprovar que quelcom no va be del tot… per molt que fos un homenatge als músics que cada dia surten a fer vida al carrer. Hinson és un excèntric, un bufó, cosa que es revela pel seu vestuari, pels seus tics, per la forma peculiar -quasi kafkiana- com es comporta en escena i s’adreça als assistents.

La veu és la seva seguretat i els seus discos transpiren una feina meticulosa, d’on surten cançons penetrants com «The Dreams You Left Behind» o «Patience». En viu, però, al menys en format solitari, Micah viu del personatge borderline (autèntic o no) més que de la eficàcia o del carisma (que, ho sentim, no és el mateix que extravagància).

La nit següent també Maika Makovski va deixar quelcom a desitjar. Sense malentesos: la seva trajectòria és personalíssima i impol·luta, i és d’envejar que als 33 anys hagi arribat als assoliments artístics que consten en el seu currículum. Però precisament per això esperàvem més d’aquest retorn a la Muralla de Banyoles, on fa sis anys s’havia presentat amb un format rocker demolidor.

Una artista pot òbviament anar fent camí amb les variacions que entengui adequades a la maturació. I de fet, el nou disc, «Chinook Wind» deixa boníssimes indicacions, com «Canada», «Stand by your side» o el mateix tema-títol. Ara, malgrat el vent que l’inspira, no és adequat per un espai tan obert a l’aire lliure. A més, tot i l’assossec respectuós de la ampla audiència que es va congregar davant de la musa, acompanyada per quartet de cordes, bateria i trompa, cal referir que el so estava fluix – la guitarra acústica quasi no se sentia, i la veu es ressentia, sobretot en els aguts.

Això sí: diamants com «Lava Love» o «Language» no només resisteixen al nou registre cambrístic, com que brillen amb particular intensitat. Per què l’espurna del geni està allà, irradiant la seva claror indeleble.

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

FOTOS: Anna Otero

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *