Amb onze edicions sobre les seves espatlles, ahir el Festival In-Somni obria l’edició gironina d’enguany amb Adrià Puntí com a cap de cartell.
Primera vegada que escoltava en viu aquest artista, primera ocasió en què assistia en un concert d’aquest festival i primera volta que tenia la possibilitat d’acostar-me al Passeig de la Copa per a una activitat d’aquest tipus fora del temps de Fires de Girona. Nit d’estrenes vaja.

Poc a poc, i al seu ritme, aquesta peça difícilment equiparable del patrimoni musical gironí va anar construint un espectacle contundent i del qual difícilment te’n podies anar amb la sensació de buidor. En els inicis en solitari des de la guitarra i l’harmònica, seguidament acompanyat dels teclats per acabar donant pas a la Fellactions on the Rocks Band Bang Bang, la seva banda, amb la qual arribarien fins al final del concert.

Acompanyat d’un públic fidel i entregat, el concert d’ahir tenia l’aire d’homenatge a aquells qui han gaudit i seguit la trajectòria de l’Adrià Puntí. No tant per la selecció dels temes com per l’exhibició de recursos i sons que van amenitzar els noranta minuts d’espectacle. Els anars i venirs de la seva veu entretallada, les potents combinacions de guitarres elèctriques i violí, els constants moments de màgia lligats al teclat. Encara que pels novells com servidor, la presentació de la nit passada no va fer més que estimular l’interès i les ganes de recuperar aquesta proposta musical que fins llavors havia passat desapercebuda.

Nits com les d’ahir reconforten aquells qui sovint cauen en el temor que la música enllaunada i de tall estandaritzat s’hagi apoderat de l’escena. L’Adrià Puntí ens enllaça amb aquell relat musical que no deixa d’acostar-nos a les propostes que broten de la singularitat i el talent dels qui s’atreveixen a crear. Que duri,duri, duri duri, duri, duri duri, duri, la bona sort.
L’Optimista
Sempre veu el got mig ple