Rock’n’roll al Teatre de Salt? Sembla una broma, però va passar el recent 11 de novembre, amb la sala plena per sentir i glorificar tot un personatge: Paul Fuster. Aquest català de Nova York va revelar dots performàtics de loquaç improvisador, per cui l’espectacle també va resultar al final molt i molt teatral, que era de Temporada Alta.

Cada vegada que ens visita, li cau la grip a sobre. Deu ser la humitat. O una exòtica sinusitis deguda a que Girona insisteix en ser l’única ciutat del món on el públic s’asseu per a les músiques modernes amplificades. Ah, no perdó, que estàvem a Salt! Al Teatre, més concretament, el qual, no obstant, va evidenciar ser una sala amb molt bones condicions acusmátiques i de visibilitat.

Sensiblement a la meitat de les dues hores de durada, va sonar la primera de les dues cançons en català presentades en el concert. I s’ha de dir: només per aquest moment, ja va valer la pena venir. «Com l’agrada» és un tema deliciós, acre però profund, una punyent cançó sobre l’esperança, a més amb dedicatòria a la mare.

La resta del concert Paul Fuster el va consagrar al neo-mort Leonard Cohen. Encara que musicalment, la veritat, el fill de Valentí oscila més en aigues d’un Ben Harper o d’un David Matthews, o sigui, ben ancorat en la marca East Coast i el seu post-punk amb condiment jazzístics. Una música fosca, visceral, ben teixida i sobretot molt genuïna.

Res –malgrat– seria el mateix sinó fos pel cantautor i el seu inherent personatge, que no s’acaba d’entendre on comença i s’acaba. Hipsterianament vestit com un vagabund de Brooklyn o New Jersey, comunica de forma verborreica, en un registre entre l’innocent i el carismàtic, sense que s’albiri realment on rau l’impuls o el control. Bé, aquest últim a vegades es perfila clarament que no hi és.

Com un bufó irreverent, la majoria de les vegades divertidíssim (però no sempre), respon a les preguntes que li ventegen des de la platea i s’enrotlla explicant mil i una històries, sobre la dentista ‘femella’ de Besalú, els rinxols del tècnic de so Arnau o la seva aversió pels ponts festius. Se li’n va la pinça quan algú del públic li tira una pinça (va ser realment improvisat?) i es perd en reflexions sobre els sentits de la paraula ‘funció’… En fi, genial, però febril.

Cap al final, va regatejar el bis més absurd de la història, però també el més honest. I el públic, vençut i extasiat, aplaudint en peu «Go/Between», el nou disc, farcit de cançons plenes de mèrit, com ara «Lose Control» o «Washaway».

Paul, torna, sempre que vulguis!… No pateixis que ja et portarem anti-inflamatoris i les ampolles d’aigua Bezoya, «la que no pica a la gola, com fa el sémen» (sic).

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

FOTOS: Eva Moya

A més de ser un excel·lent músic, Jorge Drexler te el do de la paraula. Espirituós q.b., sap mantenir l’interès i l’emoció a l’explicar històries, com també aprofitar els comentaris o sorolls incidentals del públic per fer espectacle a l’escenari. Dues hores molt be passades, amb guitarra y voz, el passat dissabte, 5 de novembre, encara de fires, a l’Auditori de Girona.

Retirat d’una famosa cançó seva, «Guitarra y vos» és el títol enginyós de l’espectacle «íntim» que Jorge Drexler va portar dissabte passat a la Sala Montsalvatge de la Devesa. L’uruguaià resident a Madrid es va presentar sense banda i amb il·luminació cuidada, be enquadrada, caravaggiana, demostrant experiència i seguretat en la gestió del seu talent sobre l’escenari. No només musical, sinó –al menys en igual part– comunicatiu, ja que va exercir entre cançons una labia rioplatense portentosa, que va rendir molt la nit, entre proverbials explicacions sobre els temes i jocs humorístics prodigiosament aconseguits – com aquell moment antològic en que va transformar un ringtone en una harmonia entonada pel públic, que no va deixar tampoc d’estar efervescent durant tota la vetllada, donant a entendre que, finalment, Girona està canviant, una mica.

Les comparacions –ja se sap– són odioses, però també útils, i Drexler navega en una improbable intercepció ultramarina entre les modulacions vocals serenes de Caetano Veloso i les melodies pop simples i efectives d’un Jack Johnson. Les cançons, tot i què podem resultar quelcom repetitives a nivell tímbric i d’estructura, són fines i suculentes, amb un notable treball també a nivell de les lletres. Exemples categòrics, «La Luna de Rasquí», «730 días», «Bolivia» (curiosament dedicada a los uruguayos en la sala), «La Trama y el Desenlace» i les ineludibles «Mi guitarra y vos» i «Al outro lado del río». El de Montevideo va deixar clar que és un superdotat amb les sis cordes i també en sensibilitat harmònica, no fallant en crear el clima d’intimitat proposat, tot i la soledat del gran escenari.

I tancant dues hores més que entretingudes, «Todo se transforma», que no sent una de les seves cançons més reeixides, és probablement la més popular. I el públic el va acomiadar, de forma justa, aplaudint en uníson en peu. Malgrat que no va tocar “La Esfera”, la més cridada pels assistents. Però tot i així, no va deixar de ser molt, molt rodó.

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

FOTOS: Anna Otero