Enrobat amb una elegant americana, l’hereu de Leonard Cohen va trepitjar Girona cumplint expectatives, però amb els mínims olímpics. L’Auditori a vessar va aplaudir efusivament el cantautor que més enllà de les cançons va entretenir amb llargues xerrades sobre política, fait-divers i jetlag. Potser s’esperava més, però al final va valdre la pena, sens dubte.

La lluna feia el ple i la Sala Montsalvatge també, per rebre el que s’esperava el concert de l’any a Girona, amb Rufus Wainwright, aquesta espècie de divo post-modern que articula el pop i l’òpera en sandàlies. Clar que ell no ho sabia, però si aquest era el llistó, no el va reeixir, ja que a l’estiu vam gaudir de vesprades musicals més sorprenents i convincents a la urbs i rodalies.

Que no hagi correspost al nivell estel·lar ambicionat (més pel públic que per l’artista, s’ha de subratllar) no vol dir que no hagi estat un bo pla. De fet, l’actuació va anar en crescuda, tot i què li va clarament mancar més varietat tímbrica (o sigui: altres músics a l’escenari) i manifestament alguna variabilitat escènica. No oblidem que era … Temporada Alta.

Després d’un fulgurant inici a capella, que va deixar el públic sense respir, la següent mig hora de la vetllada semblava no arrancar del tot. Rufus es feia el simpàtic, explicant anècdotes a vegades més divertides que altres, cantava amb seducció però exagerant els trèmolos, i es repartia entre el piano i la guitarra: registre més crooner, líric i cabarètic, en el primer instrument, molt més folk-pop amb el segon. No oblidem, que en els seus debuts, era un artista amb pretensions indie, en l’estela d’un Jeff Buckley i amb discernibles manierismes a la moda dels Radiohead.

A mesura que el concert anava progressant -mai millor dit-, es va fer gradualment més rodó i sencer, amb tres fronts que ens van resultar audicioses: les cançons mig-atonals adaptant textos de Shakespeare; les àries retirades de les seves dues òperes («Prima Donna» i «Hadrian»); i el millor de tot, els temes en francès, on s’aprecia un sentit poètic que –aquí sí–, llisca la genialitat. Ja deia Baudrillard, el geni te més de transpiració que d’inspiració. Però al final la lluna plena ens la va portar també.

Pels bisos, el cantautor americà va deixar clar que no tocaria «Halleluyah» per què la reserva per la derrota electoral de Donald Trump. No li podem donar més nostre suport: a part de ser una de les cançons més sobrevalorades de l’història recordem que ni tan sols és seva. Molt millor amb «Cigarettes and Chocolate Milk», «Poses» i sobretot la interpretació de la màgica «La complainte de la butte».

L’odissea continuarà aviat amb Jorge Drexler, que aterrarà a la sala de concerts de la Devesa el proper 5 de novembre, amb el suggerent títol «Guitarra y vos».

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

FOTOS: Anna Otero

Van ser dues voluminoses hores, llargament apreciades pels fans del músic, a la sala de cambra de l’Auditori, el passat diumenge 2 d’octubre. El pretext del nou disc «Un Pam de Net», ha esdevingut també l’ocasió per repassar els anys de Zitzània i llançar petits homenatges a familiars i amics propers.

Dues hores podrà semblar massa per un concert d’Eduard Canimas, però el públic present a la sala, entregat i efusiu, ho va agrair. Venien amb ganes d’escoltar el seu ídol, de corejar les seves cançons, d’aplaudir i compartir-hi bromes i records.

La vesprada va ser, per tant, força entretinguda. Partint del nou àlbum, «Un Pam de Net», el cantautor garrotxí (amb pintures felines, o de guerra, a la cara, com a la portada del disc) va aprofitar per repassar temes seus amb més antiguitat i també per fer el seu «auto-homenatge» al grup Zitzània, del qual va fer part a finals del segle XX. 25 anys han passat, que el temps vola.

A part d’una quinzena de minuts en solitari, el músic va compartir escenari amb una banda molt professional, i que a vegades utilitzaven uns curiosos ukeleles elèctrics (un dels quals en forma de telecaster… seria un… tele-lele). Oscilant entre el rock grandiloqüent i la balada romàntica-existencial (que en algun moment ha relliscat pel kumbaià amb referencies còsmico-budistes), Canimas va prosseguir en el camí de les homenatges, fos als seus pares, fos a altre gent important de la seva trajectòria vital, transformant el concert en una veritable nit de tributs, compartits amb un gran sentit de intimitat amb el públic. Curiosament, als seguidors no va fer cap dedicatòria expressa… Però pel sentiment de germanor, suposem que estava implícita.

L’actuació s’enquadrava en el cicle Càpsula, que segueix tenint visibilitat molt reduïda en el si de la programació regular de l’Auditori i què tampoc sembla tenir una orientació temàtica molt marcada. Lluny van els anys en què en que aquesta proposta portava a Girona per 5€ grups com els britànics The Wedding Present o els Mishima en el seu interessant moment germinal. Les músiques de caire urbà, ja se sap, acaben sempre per haver de fer-se el seu propi camí.

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

FOTOS: Anna Otero