Fins al dia 14 d’agost encara es pot fer escalada nocturna al espai Village, a la zona del Passeig Arqueològic, per gaudir de les vistes, de la frescor del vespre, de petits concerts i dj’s. La vuitena edició del festival Tempo – Sota les Estrelles conclourà amb una sensació global francament positiva, excepte pel lamentable episodi en que uns rudes espectadors asseguts van tirar aigua als que ballaven durant el trepidant concert del combo americà St. Paul & The Broken Bones. Vet ací un repte inesperat pels organitzadors.
Mentre la programació diversificada i suggerent del Village, aquest any tot un èxit, seguirà fins el pròxim diumenge, l’escenari principal del Tempo 2016 va tancar el darrer divendres 5 amb el debut a Girona (ciutat, no comarques!) d’Annie B. Sweet. La malaguenya va deixar clar que les seves cançons avellutades resulten més emblemàtiques i carismàtiques quan en solitari damunt l’escenari, en la sobrietat de la guitarra arpegiada i de la veu profunda i calibrada. Tot i què s’entén que una artista amb trajectòria vulgui provar amb banda sencera, aquesta fa sonar els temes més psicodèlics i shoegazers, però també menys màgics, ja que es nota que van ser composts per un format més despollat en lloc d’aquells arranjaments professionals, sens dubte, però també quelcom barrocs.
La cita estiuenca a la Plaça dels Jurats havia arrancat també amb una veu femenina meridional, la lisbonenca Carmen Souza, (22/7), que va signar una prestació per la capseta dels records, amb la seva particularment reeixida combinació de jazz actual, estils lusòfons tradicionals i scats al punt. Veu acuradíssima, prou peculiar, com el visual, impecablement cuidat amb aquell aclaparador vestit blau floral, i un encisador poder comunicatiu són arguments que la cantant d’ascendència capverdiana esgrimeix amb creixes, a més de tocar el piano i la guitarra amb igual valor. Seguretat, elegància i presència magnètica fan de Carmen Souza tota una fora de sèrie, seguida amb elevat sentit de compromís pel trio del també lusità Theo Pas’cal.
Un altre dels moments musicalment àlgids del Tempo va ser el huracà soul rocker dels St. Paul & The Broken Bones (29/07) .Directes d’Alabama, no esperàvem d’entrada que Paul Janeway, amb aquella pinta de nen tranquilet i centrat, fos, més que un cantant robust i incisiu, la bèstia que és a l’escenari, no tenint problemes en llençar-se al terra o tirar el micròfon. Com ha de ser, diguéssim. Tot el conjunt se situa a gran nivell, particularment el guitarrista Browan Lollar, i aviat es va intuir que les cadires davant de l’escenari no quadraven per una actuació tan rodona i rítmicament contundent. Tot i així, que s’hagi arribat al punt vergonyós i desfasat en que un grup d’espectadors asseguts hagin tirat líquids als que ballaven denota que hi ha problemes greus en la mentalitat d’aquesta ciutat, probablement un dels escassos llocs en tot el món on hi ha gent que prefereix les cadires… a les caderas.
L’episodi posa una qüestió pertinent a l’organització pels anys a venir… a què dedicar més importància: als concerts o als sopars, els quals, és cert, sempre han sigut imatge de marca del certamen. És veritat que hi ha gèneres musicals, més ambientals, que es presten al format café-concert, però d’altres no. I si la tendència evident del Tempo d’obrir-se a nous estils hauria de xifrar-se com un avantatge, aleshores cal ser corresposta amb una zona habilitada per ballar i la conseqüent reducció del volum de les converses, que a vegades són realment insostenibles, de cridaneres. Qui està molestant de debò –els altres espectadors, però d’entrada també els músics– no és qui balla, és qui xerra.
Nosaltres òbviament votem (i botem) per la música. Però tot resideix en veure els reptes com a oportunitats per seguir creixent. Sota –o sobre– les Estrelles.
TEXT: ALEXANDRE NUNES DE OLIVEIRA
FOTOS: ANNA OTERO
