Dissabte 12 de març, a La Mirona. La Rise Up Associació Reggae participa per segon any consecutiu al Black Music Festival d’enguany convidant a l’artista Sr.Wilson, originari de Barcelona, aclamat per les seves lletres de caire crític amb la política, la religió i el sistema de classes.

La Mirona va adaptar una zona íntima pel concert a les seves instal·lacions preveient poca afluència de públic ja que el reggae és un estil musical minoritari en el nostre país. Sr. Wilson -acompanyat per la banda Island Defenders, bons coneixedors del gènere i amb un estil propi-, va interpretar el seu repertori amb un impecable accent jamaicà.

Entre cançó i cançó Sr. Wilson es disculpava per la qualitat de la seva veu ja que degut al volum de concerts previs a aquest acte durant tota la setmana s’estava quedat afònic, tot i així i com va dir ell mateix :“vull donar el 200% perquè no ho noteu” i la veritat és que va donar el 300% perquè, nosaltres com a públic, no vam notar res, la veu estava perfectament compassada als sons  típics del reggae.

En general un bon concert, tot i què, si se’m permet ser sincera, quelcom repetiu i monòton, ja que la gran semblança dels ritmes feia que no hi hagués varietat entre cançons, donant la sensació de n’estar escoltant una mica la mateixa durant tot el concert, sobretot per algú que (ho reconeixo) no és gaire versat en el reggae.

El Black Music Festival, però, continua amb més i renovats motius per seguir amb interès.

TEXT: LARA CACAO
FOTOS: ROSER AROMAR

Dins de la programació del Black Music Festival va actuar, per primera vegada a Girona, el mític músic nord-amèrica Stanley Clarke amb la seva banda formada pels joves músics Beka Gochiashvili (piano), Michael Mitchell (bateria) i Cameron Graves (piano). Va ser l’onze de març, a l’Auditori.

Un quartet de músics ben avinguts, capaços d’orquestrar el seu ritme amb una simple mirada, se somriuen mirant-se a la cara i fan sonar els seus instruments a estones amb contundència i d’altres amb un compàs afable, inundant l’Auditori d’una atmosfera personal i íntima.

El concert gairebé no té pauses, els llargs temes se succeeixen un darrere l’altre. Tot comença amb Clarke assegut en una banqueta i tocant el seu
contrabaix clàssic mostrant-nos la digitació impecable i la velocitat dels seus dits que ha fet d’ell una estrella. Després seguirà oferint jazz i melodies funkies canviant d’instrument, introduint el baix elèctric i acostant-se als seus músics per presentar-los i deixar-los espai per al seu propi virtuosisme. Tots gaudeixen del seu moment de glòria, oferint-nos el seu talent sense pressa, alternant solos de bateria i piano a dojo, envoltant-nos d’un ambient melancòlic i proper que de sobte és trencat pel ritme in crescendo del jazz-fusion més modern i experimental. De nou el carismàtic Clarke torna al contrabaix però aquesta vegada canviant de tècnica, agafa el seu arc i ens delecta amb jazz del pur, el públic aplaudeix càlidament gaudint de tots els moments de bona música.

Des de l’escenari Stanley Clarke agraeix al públic la seva presència i s’acomiada amb l’Auditori dret i aplaudint generosament. Finalment, els bisos de regal van calmar la sed del públic que va sortir del concert ben satisfet.

TEXT/FOTOS: Roser Aromar

Sala ben farcida, la de Cambra, per rebre el debut de Clave de Sur a l’Auditori de la ciutat, el transcorregut 26 de febrer. El grup es presentava com a quintet, amb baix, violí i percussió, exercitant tot un repertori d’estils meridionals, amb pinzellades de tango, rumba, cúmbia o bossa nova. Entre el xaloc i el garbí, vents i aromes primaverals per un vespre entretingut.

En el món de la música, entès de forma general, hi ha projectes que han sabut triat bé els seus noms. I això, posem l’hipòtesi, pot dir molt sobre la sensibilitat i l’agudesa dels mateixos músics. Clave de Sur és un d’aquests casos, ja que és palesa la consciència i la intenció dels seus components en recrear i recrear-se amb les músiques d’arrel iberoamericana, inevitablement associades als tròpics meridionals: La clau, per tant, resideix en obrir i creuar, les vegades que faci falta, les portes entre el càlid hemisferi sud-americà i les primaveres del migjorn mediterrani.

El conjunt està indissociablement vinculat a dues figures habituals de les cèlebres jams que es feien en el Bar El Cercle (tràgica, la seva clausura, el passat estiu): la Montse Ferrermoner (veu) i en Salva Gallego (veu i guitarra). Curiosament (o no) tots dos van ser guanyadors també de Slams Musicals organitzades per l’Associació Magic Room a Girona. El grup viu d’aquest binomi Salva/Montse, aquesta més virtuosa en les sortides vocals, però inesperadament més tímida en la seva relació amb el públic, que va romandre preponderantment a càrrec del veneçolà durant el concert.

El grup ha sigut capaç de transmetre la caloreta inherent als imaginaris meridionals, deixant bones impressions de vents de futur que encara poden bufar més lluny. I de totes formes, l’arranjament d’alternar temes propis (alguns amb molt bona indicació, com és el cas de l’emblemàtica «Vila de Salt», carta guardada pel final) i versions de clàssics cobejosament coneguts, com ara «Alfonsina y el Mar», «Todo Cambia» o «Volver» és savi menester per guardar una nit serena en la memòria.

La solució d’incorporar ballarina (Neus Masó) en alguns temes també denota sensació d’espectacle i naturalment és un recurs a tenir en compte, ja que en els directes, precisament, no només la música compta, i els resultats més sinestèsics poden marcar la diferència.

L’actuació feia part del programa «Càpsula», mitjançant el qual l’Auditori de Girona dóna suport a la promoció d’artistes novells de la ciutat i rodalies. La proposta és bona i ja porta uns anys, però necessitaria més embranzida, un cop que es compten amb els dits els concerts del cicle. I si el problema rau en la falta d’agenda de la principal sala de la ciutat, potser es podrien agilitzar altres espais, com ara la Marfà, que també patenta un aprofitament inferior a les seves potencialitats. En fi, són idees que deixem, que són (i som) lliures.

TEXT: Alexandre Nunes de Oliveira

FOTOS: Irene Muñóz (cortesia Clave de Sur)