Monthly Archives: juliol 2015

CALEXICO I ADRIÀ PUNTÍ, A LA CONQUESTA D’EMPÚRIES

Comença a ser ja també una tradició que el jaciment històric d’Empúries, vora mar, rebi concerts i altres activitats d’entreteniment durant l’estiu. Aquest agost la programació musical compta amb Calexico, Adrià Puntí o Motis & Chamorro, entre altres atraccions. Pujeu a l’arena… a mitjans de mes, als Concerts al Fòrum Romà d’Empúries.

L’oferta musical de les comarques gironines durant l’estiu fa molt que ha traspassat els llindars plutocràtics del Castell de Peralada o dels Jardins de Cap Roig, amb una clara tendència a la heterogeneïtat i la democratització. A més a més, espais històrics i escenogràfics –degudament habilitats per platees cíviques– no falten per aquestes latituds.

Una d’aquestes propostes ha assentat lloc a les Ruïnes d’Empúries, indret desconcertant, a més per la serpentina proximitat del mar, que li dona un inconfusible i irresistible tarannà paisatgístic. Aquest any repeteix, i el Fòrum Romà farà de perímetre per a dos caps de setmana amb molta intensitat, tot i que el primer promet més que el segon.

Així, trencant les onades, el divendres 14 d’agost, s’espera ansiosa i incompletament l’aparició del saltenc Adrià Puntí, que en els darrers temps sembla reconciliat amb els escenaris, després d’una llarga sabàtica. L’acompanyarà el conjunt jazz-rock The Fellaction on the rocks Band Bang Bang per abrillantar una nit de poesia, estrelles fugaces i carisma, que segurament quedarà en el record.

Només un dia després, el dissabte 15, l’única presència internacional d’aquest agost a Empúries, els nord-americans Calexico, heralds d’un so alternatiu, sofisticat i polimorf, que creua les fronteres del pop, el rock, el country i la cúmbia per generar atmosferes molt pròpies i personals. A més, també són coneguts per les seves col·laboracions, que inclouen alguns músics peninsulars, com ara el madrileny Depedro o la granadina Amparo Sánchez. Els de Tucson tindran com a telonera la més recent revelació indie del Principat, la vigatana Núria Graham, que haurà d’aprofitar aquesta oportunitat d’obrir per una banda mítica donant el seu millor i confirmar crèdits, més enllà de ser l’enèsima cantautora-promesa, als seus tendres 19 anys d’edat.

Pel següent cap de setmana, es continuarà musicant al teatral Fòrum d’Empúries, però amb menys gas, tot i que alè no li ha de faltar a la jove trompetista Andrea Motis per bufar l’instrument amb la banda del seu dedicat professor Joan Chamorro, el divendres 22. Ja se sap, omplen la nit de standards molt ben tocats… i prou. Curiosament, això sí, tindran com a teloner el cantant i compositor d’Anímic, Ferran Palau, potser una mica desplaçat, però que podrà encantar als més preparats amb el seu neo-folk de tessitura ambiental i profunda. A tenir en compte.

El cicle de concerts conclourà el dissabte 23, amb els Txarango, els reis de la música patxanga imberbe, que tindran a la primera part als banyolins Germà Negre, fidels deixebles també d’aquest gènere retro, festiu i circense que alguns mitjans classifiquen com a mestissatge. Bé, al menys no es pot dir que el programa no és variat, per què ho és i molt, per totes les orelles, actives o no. Ho hem d’agrair a la post-modernitat.

Recordeu que, a més a més dels concerts, tot el mes d’agost a Empúries també es fan visites teatralitzades molt interessants al capvespre – «In Vino Veritas», plenes de drama, humor i intriga, al que s’afegeix l’obsequi d’un mulsum (ví romà aromatitzat). I fins el 6 de setembre es pot seguir també la suggerent exposició “El sexe a l’època romana”… només pels més trempats, és clar.

 

Professor Leònides
Dispara (amb) poemes

Adéu a les bones Estunes

Fa poc més d’una setmana descobríem –amb tristor- que al llarg dels dimarts d’aquest juliol l’Estunart celebraria la seva darrera edició: la 7ena. “Sentim que ha arribat l’hora de donar sortida a noves idees o a altres formes de festival, ja que pensem que la fórmula que podem oferir al bosc de les Estunes s’esgota”, publicaven els organitzadors al seu blog.

Sense conèixer les tramoies d’aquest festival, com a espectador he tingut la percepció de trobar-me davant de tota una reivindicació del treball artístic de petit format, de la cura als detalls i sobretot, de l’esforç per oferir una experiència on l’escenari, el Bosc de les Estunes, realci i maximitzi la qualitat dels artistes participants. I és que amb l’excusa del lloc, o de les dificultats per adaptar-lo a les necessitats musicals, l’organització es podria haver conformat en oferir música en un entorn bonic. Res més lluny de la realitat. Tan tècnicament com estèticament l’adequació de l’entorn ha permès no només gaudir de la frescor i màgia dels bosc sinó de les actuacions musicals amb tota la qualitat que es pugui desitjar.

Des d’aquest treball curós, detallat i sincer, no resulta tan sorprenent que les seves autores hagin decidit anunciar-ne el final. No es tracta de mantenir el festival pel simple fet que aconsegueix públic sinó de mostrar el propi festival com a una peça artística amb un recorregut definit per la seva capacitat d’expressar i proposar allò que pretenen les persones que el promouen.

En el seu últim traç, l’organització ens presenta una darrera edició atrevida i amb ganes de celebrar el que ha donat de si l’Estunart en aquests set anys, amagant la programació i donant com a única pista que cada nit comptarà amb un artista que repetirà i un que s’estrenarà en el Festival. Que la incertesa no us tiri enrere, les bones Estunes estan garantides.

L’optimista

Sempre beu el got més ple

El pa sencer

No hi havia a l’(a)phònica de Banyoles un racó més viu i emotiu que aquell. El dissabte 20 de juny, el claustre del Monestir de Sant Esteve de la capital de l’estany va esdevenir l’escenari  d’Ovidi, Poema sense acabar, un diàleg intens entre el vers recitat de Joan Massotkleiner, la paraula cantada per la Gemma Humet i la narració que tot ho sosté i amalgama: la guitarra i la veu de Toti Soler.

Tot just començaven i un cop puntejada la darrera corda de Les dones en Toti ja sospirava. Aquella no seria una vesprada tèbia, tot el contrari. El que ens esperava a tothom qui vam tenir l’oportunitat de gaudir d’aquella cita no era més que un constant puja-i-baixa d’emocions, records i sobretot, plaer, molt plaer.

El plaer de sentir com la poesia de Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés o Blai Bonet –per dir-ne alguns- revivia i prenia cos i ànima en la interpretació d’en Joan Massotkleiner. El plaer de deixar-se endur pel cant de la Gemma Humet, dolça i punyent a l’hora. I el plaer del mar de fons, d’escoltar i ser testimonis de l’actuació d’en Toti Soler, de la seva capacitat màgica de convertir la paraula en música.

A mesura que la llum natural va començar difuminar-se en la nit, l’escenari prengué una major presència i els versos de Gaspar Hauser i l’Homenatge a Teresa van donar lloc a alguns del moments més intensos del concert. Moments en els quals els aplaudiments es resistien a esclatar amb l’esperança d’assaborir els darrers sons de la veu i la guitarra, encara que ressignats, acabaven repicant llargament.

Finalment, Tot explota pel cap o per la pota, tancament immillorable per una actuació que poc va deixar a desitjar. Potser ens hauríem conformat amb molles, però ens van oferir el pa sencer.