Monthly Archives: maig 2015

Perquè la cultura no és un luxe… ÍTACA

Coneixeu el Festival ÍTACA?

Avui us volem descobrir aquest festival, que no és un festival qualsevol sinó que va molt més enllà.

ÍTACA, Cultura i Acció, aglutina propostes culturals de qualitat a un preu assequible amb l’objectiu de reivindicar la cultura com a dret bàsic. Un luxe de festival a l’abast de tothom que celebra la seva tercera edició durant maig, juny i juliol de 2015 per diverses poblacions de l’Empordà.

Des de fa 3 anys, el festival ÍTACA s’ha convertit en l’estandart de la reivindicació per la cultura a l’abast de tothom a l’Empordà. Seguint l’estela de la campanya Per la salut de la Cultura, endegada pel Teatre de Bescanó el 2012, en contra de la pujada de l’IVA cultural al 21%, el festival empordanès ven pomes enlloc d’entrades.

Aquest any, amb un cartell molt interessant i amb noms internacionals però a preus assequibles i amb música per a tots els gustos des del mite del reggae Alpha Blondy –que actuarà al fantàstic escenari de la platja de Port Bo de Calella, el de les Havaneres, el proper 3 de juliol- fins a l’estrena del nou disc de La Pegatina a comarques gironines, Revulsiu, el proper 20 de juny a Torroella. Els Pets, Albert Pla, Roger Mas, Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien, són alguns noms que formen part del cartell.

En aquesta edició, ÍTACA estrena un nou i original format de concert, la Batalla de Galls, que enfrontarà musicalment en un galliner preparat per a l’ocasió a Cris Juanico i Guillamino, el proper 22 de maig a Torroella de Montgrí, i a Joan Colomo, Mau d’Esperit i Joan Pons d’El Petit de Cal Eril, el proper 6 de juny a La Pera.

ÍTACA dona el tret de sortida aquest diumenge amb la III Marxa al Montgrí, que portarà la música fins al capdamunt del Castell del Montgrí amb Anna Roig, Berros de la Cort, una gran festa que es clourà amb l’actuació de la Kepa Junquera.

La cultura no és un luxe, diuen els seus organitzadors, però aquest cartell sí que ho és.

Ens veiem a ÍTACA!

Aprenent xerraire

Per arribar tard sempre hi ha temps

Rosella entre tulipes

La palafrugellenca Sílvia Pérez Cruz, amb el compositor i guitarrista Feliu Gasull, es van unir a la GIOrquestra pel seu concert d’aquest diumenge 10 de maig, a la Sala Montsalvatge de l’Auditori de Girona. A més de l’evident propòsit d’orquestrar col∙laboracions de prestigi –ben reeixida per totes parts– la inspiració de Temps de Flors es va fer sentir en un escenari on la cantant empordanesa, amb un llarg vestit vermell-rosellenc, destacava en mig d’un camp simfònic on pontificava el negre més formal. «Vestida de nit», li va cridar el públic. I ella, que sí, que sí… que ser diva te d’aquestes coses.

Ja se sap que Sílvia Pérez Cruz és per ella mateixa un esdeveniment que justifica la vinguda, allà on actuï. Nodreix una trajectòria incòlume i la seva veu és suficient per omplir la nit. Teníem, a més, curiositat pel format orquestral, àmbit en el qual mai l’havíem vist ni sentit. Una col∙laboració de prestigi –recíproc– amb l’orquestra gironina que el director Marcel Sabaté ja porta amb èxit fa quatre temporades. A més, el concert tenia un al·licient extra, la presència del guitarrista, compositor i arranjador barceloní Feliu Gasull, que també presentava obres seves. El programa, ben farcit, incloïa així Canciones Antiguas Españolas de Federico García Lorca, 2 canciones negras per a veu i orquestra, de Xavier Montsalvatge (compositor que no sovint sona a la sala a que presta el nom) i dos conjunts d’obres del mateix Feliu Gasull: Tonades per a veu, guitarra i orquestra i Quatre cançons per veu i orquestra.

Situat, a la segona part, en mig de l’escenari, assegut com en reverència a l’inefable Sílvia Pérez Cruz, Gasull tocava poc. Però quan ho feia, resultava portentós, d’un virtuosisme contingut, amb el precís ús de dissonàncies que nomes podem fer els grans. Les seves composicions, posseïnt un respir clarament contemporani, evocaven sovint la mediterrània, amb la GIOrquestra responent a gran nivell sota la batuta de Sabaté, que realment està fent una feina notable, capaç de dotar Girona (ciutat i comarques) d’un conjunt filharmònic de valor.

Això sí: les atencions més que enfocades a Sílvia. I el recompte d’aquest encontre orquestral és que –òbviament– val la pena provar-ho, s’ha de sortir de la zona de confort, però no és el territori natural de la cantant, que nítidament progressa en el seu estil xiuxiuejat, orientalista, cada vegada més fonètic (amb llargs diftongs i vocals) que no pas verbal, perdent expressivitat sibil·lina sota els tutti, tot i l’amplificació.

L’experiència va acabar tenint els seus moments més àlgids quan Sílvia cantava només acompanyada per la guitarra o en els largos (esplèndida va estar Tres quarts, sobre text d’Enric Casasses), podent així esgrimir el seu registre intimista, al menys més cambrístic que simfònic. I això mateix es va confirmar en els bisos, quan una afortunada espectadora va desafiar Sílvia a interpretar Vestida de Nit en lloc de fondejar en les repeticions de Lorca. Acompanyada per uns pocs membres de l’orquestra (contrabaix, violí i piano), la musa i el seu vestit sanguini van assolir el millor moment de la vesprada, el que tots vam portar a la butxaca del record.

Felicitem també, com no, la Giorquestra, que es reafirma com a projecte sòlid i obert a col∙laboracions interessantíssimes, originals i arriscades, com ha de ser. Girona creix amb vosaltres.

Professor Leònides
El que dispara (amb) poemes

FOTOS: Anna Otero

 

Colomo Show

Benvinguts senyores i senyors, nens i nenes i fins i tot avis i àvies a l’espectacle del cantautor celoní Joan Colomo. El passat dissabte 9 de maig ens trobàvem un ampli ventall d’edats entre els assistents al concert a l’Auditori de Girona, els quals no van dubtar en escollir de manera original entre flors o compartir l’hora de vermut amb la banda del Vallès.

A cavall entre cantautor i humorista, ambdues facetes àmpliament aconseguides, el polièdric artista, sàviament escortat per la seva banda, donava el tret de sortida puntualment a la Sala de Cambra. Certament: aquella veu peculiar, infantil, naïf, amb tocs fins i tot embafadors… però sobretot arriscada, no deixa ningú indiferent.

Una actuació per recordar. Integrant de manera divertida frescor, energia, naturalesa, grans dosis d’humor i sinceritat, propera al públic i familiar, guarnida amb monòlegs durant els intermezzos dignes del millor dels humoristes, amb simpàtics enregistraments com: ‘Gràcies Girona, moltes gràcies’, alguna coreografia on la banda formava part del Colomo’ show. Un estil senzill, atractiu i ple de diversitat: per començar la veu pueril de costat de ritmes frenètics, construïts amb forta presència de teclats i bateria. Una elèctrica la 3a guerra mundial, o bé una emotiva Los amigos. I també per la “mainada”: aeiou. De nou, contrast entre l’espontaneïtat d’alguns nens que es desfeien ballant a la cadira de costat d’adults que aguantaven estoicament les pròpies ganes d’imitar-los.

El repte aconseguit per Joan Colombo i la seva banda: engrescar l’audiència i fer-nos participar en aquest seu show/ caixa de sorpreses que s’ha inventat, re-inventat. Sense oblidar els factors de l’hora i el bon temps a l’exterior.

Aquesta actuació de ritme trepidant i simpàticament a remolc del rellotge, doncs era el primer concert dels 4 de Gira Capital (quatre concerts en un sol dia a les quatre capitals de província catalanes) s’acomiada després d’una hora i 20 minuts amb un cantant sol a l’escenari aguantant perfectament el concert amb brillant presència, seguretat i convicció mentre els seus companys recollien el material per continuar la Gira. El públic: encantat gaudint l’entrega de Joan, fent les peticions dels seus temes preferits. I encara… el bis.

Gràcies Joan, moltes gràcies‘ per aquesta hilarant i genial performance. Esperem el vostre nou disc amb il·lusió ben aviat tal i com vau anunciar.

Eva Evil
No ho sembla però mossega 

Tortellinis i CampikiPugui donen guerra!

Estrenem secció “Avui descobrim…” amb dos grup emergents els Tortellinis, de La Garrotxa i els CampikiPugui, La Selva!

Els dos són grups molt joves, amb empenta i molt de ritme que poc a poc es van donant a conèixer a les comarques gironines i rodalies.

Tortellinis són un grup de 8 joves d’entre 15 i 18 anys amb molta passió per la música i ganes de festa. Aquest és un any especial per a ells ja que el grup s’ha reformat amb 4 noves incorporacions i han gravat la seva maqueta titulada Deixa’m dir-te.

Tortellinis ofereix un repertori amb temes propis de fusió d’estils com el reggae, la rumba,  la cúmbia, ska,… amb lletres que parlen de la vida quotidiana i de l’amor.

CampikiPugui són un grup de 7 joves entre 16 i 19 anys amb una gran energia i ganes de festa i d’entregar-se a qualsevol públic que se’ls posi per davant.

CampikiPugui mesclen temes propis amb versions de grups coneguts com La Pegatina, La Gossa Sorda, La Raíz, entre molts altres. Es defineixen com un grup que toquen desde ska passant pel reagge fins al rock.

Finalistes del Destaca’t comarques gironines 2015 i amb moltes ganes de continuar oferint festa.

Dos grups emergents amb empenta com ens agraden a nosaltres i sobretot entregats el seu públic! Si els voleu veure en directe aquest dissabte dia 9 de maig Tortellinis presenten Deixa’m dir-te a la Sala Torín d’Olot a partir de les 23 h i ho fan amb la companyia dels CampikiPugui.

Si per separat ja donen guerra, no sabem què passarà reunint-los en uns sala la mateixa nit.

Aprenent xerraire

Per arribar tard sempre hi ha temps

Apagueu la tele, ja!

Fa quinze anys que ens ho diuen: Apaga la Tele! Per sort, alguns els hem fet cas i hem disfrutat dels seus concerts enlloc de quedar-nos davant la caixa tonta. No sabem si això ens ha fet millors persones però donem fe que ens ha fet més feliços.

L’Associació Cultural Apaga la Tele de Sarrià aquest any celebra el seu 15è aniversari. Aquesta petita sala, autogestionada, oberta a tothom i sobretot oberta al rock, al hardcore i al punk, és a hores d’ara un dels últims bastions d’exhibició de la música independent en majúscules a les comarques gironies. Per sort, durant aquests anys els gestors de la sala, gent jove que hi treballa per amor a l’art i a la música, s’han entès amb l’Ajuntament de Sarrià que no ha posat impediments al projecte (un projecte impossible en altres poblacions veïnes per la manca d’obertura de mires dels seus governants). Al llarg dels anys, a més, les instal·lacions han anat millorant i ara fins i tot tenen un equip que sona (molt atronador), un terra on no t’enfonses i una barra en condicions.

Doncs aquest cap de setmana, l’ATV concentra totes les energies reunides al llarg dels últims 15 anys per oferir-nos, el 8 i 9 de maig, un festival en tots els sentits. Per primera vegada l’aniversari té un format de dos dies i podreu gaudir de totes aquestes bandes:

DIVENDRES 8 (21.30h)

AVIDA DOLLARS (Rock, Barcelona)

Avida Dollars neix al 2009 a Barcelona i sis anys després de fer els seus primers passos, l’esperit que un dia els va dur a muntar una banda de rock segueix intacte: tocar tocar i tocar ha estat sempre la seva obsessió. Tres treballs a les seves esquenes “Paramnesia” (2010), “Esencia” (2012) i el single “Berriak” (2014). Al 15è Aniversari de l’ATV vindran a presentar-nos el seu nou EP “Catarsis” que els portarà a fer una gira de 25 concerts per la península.

THE GRUIXUT’S (Rock’n'roll, Baix Empordà)

“Endavant les atxes!” (RGB Suports, 2015) és el retorn discogràfic de The Gruixut’s gairebé 4 anys després del seu últim llançament.
Els empordanesos, polèmics guanyador de l’edició del 2007 del concurs de maquetes Sona 9, torna amb més entusiasme i energia que mai amb un tercer àlbum que ens mostra pletòriques dosis de rock’n’roll sense perdre ni un sol gram del particular humor gruixut.

La voluntat de mantenir-se ferms amb l’acció i decisió de tirar endavant malgrat les adversitats i dificultats que comporten les accions, actuacions o la vida, es fa evident en les lletres i la música d’aquest nou treball.

POWER BURKAS (post-punk, Vic)

Power Burkas quartet de la plana, vindran a presentar-nos el seu últim E.P. titulat “Moijois”, pura canya post-punk accelerada, amb veus cridaneres, melòdiques, molt característiques i personals.

Aquesta banda sol amagar la seva imatge rere mites del pop, la pornografia i la política contemporània, Jordi Pujol, Miley Cyrus, Pikachu o els Power Rangers en són uns exemples, amés no tenen nota de premsa perquè es de pijos! Anteriorment havien tret dos EP’s més i un LP anomenat S/T i editat en k7 per Tigre Discs.

ANDREU RUNO (acústic rock, Blanes)

Andreu Runo guitarrista de la banda de metal blanenca Shot By Bertha.
En el seu projecte acústic presenta temes molt variats. Senzillament toca tot allò que li agrada a la seva manera, des de clàssics del rock i cançons de cantautors anglesos a standards de jazz i temes del pop/rock/bossa de Brasil, la seva terra natal.

VODKA JUNIORS (dub, hip-hop, rock, punk; Atenes Grècia)

Vodka Juniors és una banda de punk rock que barreja elements del dub, electrònica, hip-hop, hardcore centrada en crear el caos a l’escenari i experiències emocionals intenses. La banda ha realitzat gires arreu d’Europa tres vegades i per Grècia en nombroses ocasions. Al febrer de 2015, la banda ha llançat l’àlbum “Clubriot” i s’ha embarcat en una gira de 100 dies per a tot Europa.

Aquesta gira comença a Atenes i passa per 20 països de tot Europa: de Moldàvia a Portugal , i des d’Alemanya fins a Grècia. La gira de 100 dies durarà fins a finals de maig-principis de juny.

DISSABTE 9 (22.30h)

BLOWFUSE (punk-rock, Barcelona)

Actualment, Blowfuse és una de les bandes més actives i reconegudes de punk rock de tota la península. Nascuts al 2008 a Barcelona com a “Godfarts” estan influenciats per la onada del punk rock dels anys 80 i 90, i marcats potencialment per l’skateboarding, Blowfuse crea un estil únic, combinant l´agressivitat del hardcore punk, les clàssiques melodies del punk rock dels noranta, els potents riffs del rock més dur dels setanta i les seves ja distintives, àcides i paranòiques lletres.

FI-ASKO (punkcore, Sarrià de Ter)

Fi-asko és la banda més antiga encara en actiu del Centre Social Apaga la Tele. Fotent-li tralla des del 1999 han portat el seu punkcore sense fronteres per tot Espanya i Mèxic i han rebentat els timpans dels més valents. En plena composició del seu 5è disc, la banda ens porta “La Fiesta de la Democracia” en el millor lloc que podrien fer-ho; a casa seva!

NUNNERY (hardcore, Terrassa)

Nunnery ens presentaran el seu últim EP “A guide to survive” on el grup retorna, despres d’uns anys en standby, al seu so més directe. La seva última actuació per Girona va ser fa 7 anys

MALESTAR SOCIAL (hardcore-punk, Cerdanyola del Vallès)

Malestar Social és una banda de punkrock nascuda al Vallès Occidental (Catalunya) l’any 2006 amb l’objectiu d’expressar una visió crítica del món i canalitzar la idea que cal canviar les coses a través d’un punk-rock farcit de melodies, però alhora potent, directe i en català.

L’entrada serà de 3€ per cada dia, amb possibilitat de comprar un pack pels dos dies per només 5€ al mateix Centre Social el divendres.

De veritat que us quedareu davant la caixa tonta? Apaga la tele, ja!

Aprenent xerrarie
Per arribar tard sempre hi ha temps

Alice Malice
Les aparences no enganyen

De quina pasta estàs fet?

“I want everything!” Així arrencaven The Godfathers sobre l’escenari de l’In-Somni ’15. Un escenari, que com s’ha dit en aquesta mateixa web destaca per la seva barreja de projecció de grups locals per una banda, i de noms internacionals que formen part d’estils i corrents musicals que no són ni molt menys majoritaris a la programació cultural de la nostra ciutat.

Les lletres més visibles del cartell d’aquest divendres 1 de maig eren les de la banda de rock liderada pels germans Coyne. Com ja hem viscut en d’altres edicions en aquest festival, l’ocasió resulta immillorable per degustar propostes musicals: públic sense massificacions i amb moltes ganes d’escoltar i donar el seu suport a l’actuació, conscients que no tindran gaires més ocasions de veure’ls per les nostres contrades.

Des del primer minut les guitarres elèctriques van deixar clar que aquell era el seu territori i que no tenien cap intenció de permetre al públic un sol segon de baixa intensitat. Els pantalons texans i les caçadores deixaven clar que la gent venia preparada i vestida per a l’ocasió i els cossos no deixaven d’agitar-se a estrebades i a cops de guitarra. Fet més que notori tenint present que qui saltava i sacsejava la platea no eren exactament una colla d’adolescents.

Quan amb prou feines portaven un quart d’hora sobre l’escenari I can’t sleep tonight va prendre l’envelat i va donar peu a un dels primers moments àlgids de la nit. Semblava impossible, però les guitarres encara podien sacsejar amb més força els nostres cossos i ho van fer fins que This is War va tancar la primera hora de concert.

En concerts com aquests descobreixes de quina pasta estàs fet, i sense cap mena de dubte, el meu motlle s’ha forjat amb ritmes més relaxats. El meu cos va agrair la pausa i em va ajudar a gaudir com es mereix el tema que va tancar el concert i que segurament és una de les cançons més conegudes: Birth, school, work, death.

El públic surt satisfet a prendre una mica la fresca, cares d’afirmació i de plaer. Es prepara l’escenari per l’entrada de Porco Bravo. No sé si aguantaré, de moment surto a veure si aconsegueixo que les ones i l’energia de tota aquesta descarrega rockera drena i em permet mantenir el pols. Em sembla però, que per avui, ja hem vibrat prou.

L’Optimista
Sempre beu el got més ple

Les estrelles de Luna

La banda nord-americana Luna, en actiu des de 1991, es presentava el passat dissabte 2 de maig a Girona com a cap de cartell del Festival In-somni.

Concert celestial, o més aviat per anar al cel degut al seu més que ajustat temps d’actuació: una hora i vint minuts. Amb un sol bis, a pesar del reclam energètic clarament expressat per part del públic. Potser per cansament, atès que era l’últim concert de la seva gira per Portugal i Espanya. Tot i que l’absoluta correcció en la interpretació dels temes, com és habitual en la banda, no denotava cap símptoma de fatiga. Al contrari: un regal d’entrega per a l’audiència gironina.

Grans moments per recordar i reviure en la interpretació de temes com Bonnie and Clyde, la versionada i exitosa Sweet Child i un final hipnòtic i envoltant de 23 minutes.

Els assistents van deixar clar que esperen amb il·lusió rebre de nou les estrelles de Luna en futures gires.

Pere Wolf/Eva Evil
No ho sembla però mosseguen