Monthly Archives: abril 2015

Teniu In-Somni?

General, , , , , , , , , , ,

12 anys d’In-Somni, ja? Ens preguntem com encara sobreviu un festival d’aquestes característiques dins de l’anomenada Ciutat de Festivals: propostes arriscades i adreçades a públic entès i de gust exquisit; poc poder de convocatòria (potser perjudicat per les Festes de Figueres que coincideixen en el temps?)… El nou ajuntament ja hauria d’haver-lo desmantellat però no sabem si és que se n’ha oblidat o els seus organitzadors saben vendre molt bé la moto.

En tot cas, a destacar els aspectes positius d’aquesta cita: l’interès per les bandes locals, l’obertura a qualsevol estil, preus d’entrades assequibles (25 l’abonament i entre 14 i 18 euros l’entrada de dia) i, com ja hem dit, propostes arriscades i poc “cremades” que no són més del mateix.

Pel que fa a les propostes locals, aquest any amb molt d’encert In-Somni programa rock del bo amb ELISMA, la banda dels germans Berenjena, reconeguts músics gironins; una banda emergent interessantíssima i amb gran projecció com CALA VENTO; els banyolins ROOMS amb les seves sonoritats triphop; un altre valor en alça del rock “especiat” gironí THE HOLY SINNERS; i els multitudinaris THE BASEMENT, una altra aposta segura pel funk i el soul ben fet de casa nostra.

Pel que fa als caps de cartell, a destacar THE GODFATHERS en la seva gira de celebració de 30 anys de la banda i l’únic concert a Catalunya. Aquesta banda anglesa,  amb més de 10 discos oficials, va influïr de forma decisiva en el so brit-pop de la dècada dels 90s. Amb “hits” que encara avui són autentiques obres d’art del rock i que resten en memòria de tots. Faran les delícies de molts melòmens la presència dels nordamericans LUNA,  també reunits recentment per a una gira que ha despertat gran expectació. I la cirereta del pastís, PORCO BRAVO, que malgrat el seu nom vénen d’Euskadi, i portaran el seu “rock animal” i el seu espectacle gairebé salvatge a Girona.

Ei, doncs no us adormiu, estigueu In-Somnes, que això i molt més comença aquesta nit aquesta nit!

Els horaris, informació dels grups i tota la informació referent el  festival es pot trobar al web oficial del festival: www.in-somni.info

Aprenent  xerraire
Per arribar tard sempre hi ha temps

joan_miquel_1

El Pegasus mallorquí aterra a Girona

General, , , , , , ,

Vestit amb un quimono negre i la guitarra a l’esquena. Així va aparèixer a l’escenari del Teatre Municipal de Girona el mallorquí Joan Miquel Oliver (Sóller, 1974) en la première de Pegasus, el seu tercer disc en solitari i la primera publicació musical des de la gira de comiat dels Antònia Font. En format ‘power-trio’  l’acompanyaven als teclats Jaume Manresa, també ex-Antònia Font, i Xarli Oliver, a la bateria.

El concert es va iniciar amb Marès a radial i Pegasus, cançons incloses en el nou treball. Al llarg del vespre però, també es van poder escoltar mostres d’altres treballs com la misteriosa Marcianet de Mart, el cant al pas del temps amb Rellotges, o el peculiar Inventari pis carrer Missió nº3, 2 inspirat en la pròpia època d’estudiant universitari del compositor. Aprofitant Mil bilions en estrelletes la cançó que tanca la seva nova producció, es va encendre la il·luminació dels fons de l’escenari imitant les estrelles a qui van dedicades la cançó.

El solleric va explicar que va gravar ell mateix tots els instruments del nou disc. Entre cançó i cançó va tenir temps per contar algunes de les anècdotes ocorregudes durant el procés de gravació, entre elles, l’obsessió del seu fill petit per l’estètica del videoclip de Flor de cactus. El públic, amb una gran mostra d’illencs establerts al Principiat, va ocupar pràcticament la totalitat de les butaques disponibles en el que fou l’esprint final del Festival Strenes.

Ja en el moment dels bisos, va aparèixer damunt l’escenari Quimi Portet per interpretar una molt gamberra Sunny Day. Portet, que el va ajudar amb les mescles del disc, ja havia fet gira amb Oliver i Jaume Sisa com a Col·lectiu Eternity. Amb Lego es va poder  veure la versió més virtuosa i potent del trio damunt l’escenari. El retorn en solitari de Joan Miquel Oliver va acabar amb una molt aplaudida Núvia morta.

L’ensaïmada mecànica

El gran constipador

General, , ,

Divendres 24 d’abril, al Teatre Municipal de Girona, vam continuar amb la sensació que poca cosa estrenava el Festival Strenes: refredat i apàtic, Roger Mas repassava cançons en un espectacle sense novetats, sec i previsible. Poc comunicador, amb les energies i les defenses baixes, el cantautor de Solsona –d’aquesta vegada, s’ha de dir– no va deixar marge a l’enyorança.

Tot i la capacitat reduïda del Teatre Municipal (oficialment són 685 localitats), les entrades no estaven exhaurides, com ja havia passat amb Mazoni. Cosa estranya, si pensem en la repercussió que tenen aquests autors i la singularitat indiscutible de les seves propostes. Potser s’ha de considerar que Strenes condensa massa concerts en pocs dies de l’any, en una ciutat que d’entrada ja posseïx (contra certes creences) un calendari atapeït d’activitats.

I això perquè tanmateix d’avançat ningú podria suposar la decepció. Gairebé tota l’estona assegut, poc comunicatiu i visiblement afeblit, Mas s’adreçava per primera vegada a la platea ja transcorreguts quasi 30 minuts d’actuació admetent ser víctima «d’un gran constipat». A més del diagnòstic clínic, també va llençar un avís: «avui no farem cançons tel∙lúriques, sinó d’altres, que potser us agradaran menys».

Però si ens permeteu l’incís –no és amb plaer que ens encomanem a criticar un mite– l’avatar no residia tant en la tria del repertori (fins i tot va fer alguns clàssics inexorables, com L’home i l’Elefant) sinó el registre posat: un format de quartet de rock, amb els recursos tímbrics i rítmics propis del gènere, però exercits sense engruna, massa estàtic, lineal i monòton. Fins i tot mancant de carisma, per qui ho pensava immune a les virosis…

I què? Doncs, que aquest nou figurí rebaixa de manera significativa el to i el toc trobadoresc del solsoní, característica que sens dubte marca els millors moments de la seva carrera –entre el arpegis folk, un astut experimentalisme i les orquestracions ben estirades-. En suma, el terme mig, personal i poètic, entre tradició i modernitat. El cantautor va estar al Municipal fora de forma i francament lluny de tot això meravellós que constitueix el seu llegat.

El constipat, òbviament, també n’és causa. Però no ho explica tot.

Professor Leònides
El que dispara (amb) poemes

FOTOS: Anna Otero

hurricade-600x336

No som ciutat de festivals

Actualitat

Ja fa tres anys que un grup d’associacions musicals de les comarques gironines -Apaga la Tele de Sarrià de Ter, l’Associació Soroll de Vidreres, l’Atzavara Club de Sant Feliu de Guíxols, El Mini d’Olot i Orella Activa de Girona, amb el recolzament d’en Crusty i del seu programa El Frenopàtic Radioshow de Ràdio Celrà- van arrancar el festival Territori Underground per donar suport a grups de l’escena alternativa, aquells grups  ignorats als cartells dels festivals “oficials”, però que són igualment una bona aposta musical de qualitat.

Probablement el Territori Undergroud és un festival molest dins l’ara anomenada “ciutat de festivals”, amb programacions encarcarades i repetitives, que tant posa un restaurant sobre el riu com l’enèssima operació tornada de Sopa de Cabra. Probablement des de la casa gran es negaria el permís al Territori Underground adduïnt “la gran quantitat d’actes culturals que ja hi ha a la ciutat” si no fos per la proximitat de les eleccions i si no fos pel temor que “aquesta colla d’antisistema (?) facin massa soroll”. “Deixam-los fer soroll un dia i així callaran tot l’any“, deuen pensar.

Jo sóc un teletubie de bona fe però de vegades no me’n puc estar de dir algunes coses: no entenc com s’ignora reiteradament aquestes associacions que, recordem, treballen per la música per amor a l’art, i en canvi s’inverteixen recursos públics en estupideses de l’alçada d’un campanar com col·leccions d’art comprades a preu d’or, o iniciatives privades com escoles de producció musical, vols gastronòmics ruïnosos o festivals sobrevalorats que són la cançoneta de sempre… I els que vindran: el proper roc a la faixa de l’actual govern és el Museu de la Cançó, que com ja sabeu és reclamat i aclamat per tothom a Girona i rodalies (?).

Sí, ja entenem que Girona és una ciutat burgesa -només cal veure els locals d’oci nocturn monòtons que reserven el dret d’admissió- però per desgràcia d’alguns hi ha vida més enllà de la “ciutat de festivals” i a la Girona que emociona (que ja no enamora), també hi ha públic per a l’escena alternativa que a hores d’ara no té més remei que moure’s entre els pocs locals que al marge de la “cultura oficial” ofereixen una programació off  i com Astèrix, encara resisteixen en una ciutat excessivament “miraminoemtoquis”.

De tot aquest difícil context i com a mostra de la cultura no subvencionada de la ciutat, sorgeix el Territori Underground. Després de tres anys, aquest petit gran festival -que va començar com una gira però no va tenir prou èxit- continua en peu ara ja com una única cita, a la capital, Girona, amb l’única ajuda dels membres d’aquestes associacions i la seva bona voluntat. Aprofitant l’escenari, que es munta el dia abans pel 360 Fest a la Plaça dels Jurats, el Territori Underground oferireix aquest any dues formacions elèctriques potents i amb dues propostes més personals:

Des de Sant Feliu de Guíxols, Navratilova, projecte de l’Agus, president actual de l’Atzavara Club, que es presenta totalment despullat amb la seva guitarra, creant temes folklòrics provinent de la seva passió pel freakisme musical d’arreu del món. Navratilova presentarà “Toxic Nitrates, Lead and Trash” els temes del seu primer treball, gravats de manera casolana.

Des d’Olot, ens arriba un autèntic personatge que es crea els seus propis instruments, Trave Cigar Box & The Atomic Tsunami Surfers. Amant del bizarrisme musical, els temes de la seva primera gravació “Kamikaze Wave Uhh!” recorden una barreja de surf punk, garage, rock’n'blues.

Des de Sarrià de Ter, ens arriba una altra proposta més canyera, Anchord, una espècie de Title Fight a la catalana. Han mamat, punk, hardcore, post-hardcore, indie-rock i bandes més emocionals i tot això és reflecteix amb les seves composicions musicals. El 2014 van publicar el seu primer treball oficial en format cassette.

I entre Girona i Cassà es formen Hurricäde, un trio ja veterà en els escenaris amb un directe atronador però calculat fins al detall. Juguen a fer còctels musicals, barrejant les seves passions per les sonoritats que veuen de l’screamo, el noiserock i el hardcore. El resultat: intensitat, energia i motivació.

El Territori Underground és un festival gratuït que vol apropar l’escena independent a tothom però, com diuen els mateixos organitzadors no el monta “ni el senyor de l’ajuntament, ni el senyor de Strenes, ni el senyor de l’Estrella Damm… sinó que el monten diverses entitats sense ànims de lucre, és a dir que a part de no voler cobrar ni guanyar-hi pasta, tampoc es rep cap subvenció ni ajut“.

A tots els que doneu suport a l’escena alternativa i no voleu que mori us demanem que ajudeu el festival fent-ne difusió i consumint (paraula lletja però aquí necessària) a la barra i aportant la volutat al bo d’ajut per a les bandes.

Ens veiem aquest divendres 24 a partir de les 19.00 a la plaça dels Jurats.

Som Territori, som Underground, NO som Ciutat de Festivals

Tinky Winky
Teletubie morat de bona fe

 

La saviesa dels 10 anys

General, , ,

Era el vespre del 18 d’abril i dins el context del Festival Strenes, Mazoni està de festa. Ha ofert el seu concert d’inici de gira en motiu de l’aniversari dels seus deus anys sobre els escenaris. Un Teatre Municipal de Girona ple per a la ocasió i un públic entregat i amb ganes de gresca.

“És una bona raó per escriure’n una crònica”, m’han proposat, i no he dubtat gaire. “Dos paràgrafs sobre les llums i les ombres del concert”, m’han explicitat després. I ja m’he oblidat de les cerveses i de les tertúlies. Cap a casa a escriure. No m’arriscaré ni faré cap feina de laboratori ni d’investigació. Per parlar del concert he preferit decantar-me cap a l’experiència estètica pura, que sempre vesteix i permet dissimular les mancances del coneixement.

D’entrada diré que en Mazoni tenia ganes. Com un nen petit ha jugat amb la guitarra i amb el seu teclat portàtil (keytar), s’ha recargolat i regirat com una fera salvatge i ha sacsejat el cap d’un costat a l’altre amb la calma, la seguretat i la humilitat de qui se sap afortunat perquè pot viure de la música.  Els llops de l’escenari ja ho tenen, això. N’han viscut de tots colors i han après a controlar el seu públic. Sense gaires paraules ni anecdotaris superflus, Mazoni han anat per feina i han fet música, molta música. Que és del que es tracta.

Els concerts de caràcter retrospectiu com el d’avui, amb el que Mazoni ha tocat els temes més coneguts del seu repertori genèric, tenen la gràcia de permetre veure l’evolució de l’artista.  Des d’uns inicis més clàssics en la formació i els instruments emprats, fins als darrers temes en els quals la presència del loop i els tics electrònics és determinant, ha estat una hora i mitja emocionant.

Avui Mazoni ha estat un artista desbocat. Elèctric i dinàmic i ha demostrat una vegada més per què les seves cançons sonen i ressonen a través de les veus dels seus fans, que les coneixen una a una fins al punt d’oblidar-se de butaques i de privacions. I és que amb l’artista de La Bisbal a l’escenari, el Teatre Municipal de Girona ha esdevingut una autèntica sala de concerts i un lloc on tot és possible. La cirereta deliciosa de la darrera cançó, ha culminat aquest exquisit sentit de l’espectacle: entre el públic, sense amplificadors ni la distància que imposa la quarta paret, els membres del grup han culminat la seva actuació entre aquelles i aquells que els han permès arribar on són, dotant el final del concert d’una intimitat agraïda i sincera.

Control de les emocions, domini del públic, execució impecable de les cançons, força i dinamisme i un punt inequívoc de bogeria han sigut l’essència del concert d’aquesta nit. Mazoni avança cap al futur amb la força encomiable d’un directe ple de matisos i de la saviesa que només el temps pot donar. Un cavall desbocat.

El Porc Grec d’Empúries

FOTOS: Anna Otero

Música amb majúscules

General, , ,

Ja hem transitat més d’un deseni seguint la seva pista i no ens cansem: ni d’anar als seus concerts ni de recomanar-los. La cantautora (ho és, clarament) mallorquina està a les portes de la genialitat –sinó com a compositora, al menys com a intèrpret-. I el que més sorprèn és, precisament, que no deixa de sorprendre, que no cessa de millorar a cada nova fita, com ho va demostrar, de forma superlativa, en l’actuació de dissabte passat 11 d’abril, al Centre Cultural de la Mercè, en el sí del Festival Strenes.

Amb banda ja era el que era. La seva entrega a l’escenari no deixava ningú indiferent. Però finalment va venir sola, i també més propera, més familiar, amb un lleuger toc de timidesa saludable i francament divertit, que li queda de meravella. De fet, si segueix així, la banda no la necessitarà per a res: ella sola fa les percussions, amb aquelles imponents botes negres, a la vegada que executa primorosament la guitarra o el piano, cantant i encantant amb una seguretat i radicalitat que s’apropa a l’incomparable. És, per començar, l’autèntica –one and only– dona-orquestra.

D’acord. No podem asseverar que Maika sigui la millor compositora del món – tot i que en faci prou, és eficaç i convincent. Ara, en directe, és una autèntica força de la naturalesa, amb un desplegament interpretatiu innegablement portentós, que combina de forma exímia geni, energia i elegància. És una artista d’aquelles colossals, estel∙lars, tangent en un territori més enllà de la llum i de la foscor –per això no necessita aparell escènic, només algunes modulacions d’il·luminació– i fins i tot més enllà del temps: una hora i mitja de concert de cap manera es fa llarga… ni tampoc curta… diríem que la sensació de durada simplement ha desaparegut en el llimb de la seva fascinant presència, que toca ben fons el nervi i l’essència de la música. Música amb la M Majúscula, s’entén. I ja d’entrada, en les seves inicials, Maika Makovski en porta dues.

Indiscutiblement, la balear millora cada vegada que l’anem a veure. Així que no volem prescindir d’aquest plaer substancial i irrenunciable que és assistir als seus directes. No som els únics que ho percebem: l’Auditori de la Mercè era ben ple, tot i què no podem deixar de notar que la mitjana d’edat era una mica avançada… “sign of the times?” com ella mateixa diu a Language, que va obrir (casualment?) l’espectacle?

Seria un tema que ens perdria ara en consideracions, però si que n’hi ha una que no la podem evitar: l’Auditori del Centre Cultural posseïx i ofereix, sincerament, les condicions idònies per ser una sala de referència a Girona i, per tant, seria desitjable que es continués programant aquí, obrint-lo (novament) als agents de la ciutat, que no està pas adormida – com alguns volen fer creure-. De fet, deixar-lo com prerrogativa del festival Strenes seria crear un precedent antipàticament perillós.

Professor Leònides

El que dispara (amb) poemes

FOTOS: Anna Otero