Una platea no gaire nombrosa però prou efusiva va acollir el passat divendres 13 de febrer a Sr. Chinarro, les seves lletres intel·ligents i les seves pulsacions indie-country. El quartet sevillà es va estrenar a Girona, després de 25 anys de carrera (!) i es va veure obligat a oferir un bis més enllà del previst, degut a l’entusiasme sincer del públic autòcton.

Sembla ser que la Sala de Cambra de l’Auditori de Girona ha esdevingut l’únic escenari municipal de la urbs on podem assistir a una certa programació de músiques urbanes de caire més alternatiu. Què si no està malament? La veritat és que quan les batudes acceleren a més de 120 per minut, dóna ganes de moure una mica les cames i les cadires. Això d’anar a veure i escoltar rock’n’roll assegut és, al final, una limitació, per no dir un error.

Potser no ho hem plantejat d’inici, ja que quan pensem en el Sr. Chinarro, l’eix vertebrador del projecte són, indiscutiblement, les lletres reeixides, farcides de rimes crítiques, encertades i personalíssimes del mentor i líder del projecte, Antonio Luque. El sevillà venia a presentar l’últim àlbum d’aquest projecte que porta fa gairebé un quart de segle d’existència, el fantàstic Perspectiva Caballera, que el consolida com una mena de cantautor indie-líric madur de -i per- excel·lència.

Però si escoltant el disc ens fixem, més que rés, en els versos afil∙lats de Luque, en el directe no és exactament així. De fet, la veu sonava a vegades fluixa, perdent algun protagonisme cap al so robust i cohesionat que explora el quartet, molt més rítmic que en l’estudi. El baix recorda les línies de Peter Hook, mentre la guitarra s’atreveix de forma convincent per territoris del dream pop vuitanter. Tot plegat, molt manchesterià, però també amanit amb encenalls d’americana-country, i al fi i la cap, ben integrat també en la corrent indie andalusa (o simplement ‘andie’…), al costat de Los Planetas o Lori Meyers, entre tants altres.

Luque aprofita les pauses per practicar el seu peculiaríssim i resolutiu sentit d’humor, tot i què l’accent tancat no sempre permetia entendre les bromes. Això sí: el públic, cobrint poc més de la meitat dels seients, ho rebia tot positivament, exercitant-se de forma efusiva en l’art del xiulet i l’aplaudiment. Haguéssim ballat, segurament, si haguéssim pogut.

Però aquesta assistència estava amb ganes i, després del bis previst per acabar el concert, no va abandonar el recinte, desobeïnt l’alerta dels llums encesos, i forçant així els senyors Chinarros a tornar, positivament sorpresos, per un parell d’extres realment improvisats. I així, tots contents.

Professor Leònides
El que dispara (amb) poemes

FOTOS: Anna Otero