Era el cap de setmana del terratrèmol Girona 10 i potser per impressionar turistes, l’Auditori de Girona va decidir programar música experimental. Els protagonistes van ser els barcelonins Cabo San Roque, nom que pot evocar la santedat del rock’n’roll… o que potser senzillament ve retirat del punt més oriental d’Amèrica, que és el continent més occidental… L’antinomia ja ens dóna compta de territoris de la dissensió, aquells que precisament escassegen a la ciutat de l’Onyar, hodiernament.

Dissabte 24 de gener. La Sala de cambra, amb la pantalla de vídeo posada. Es projectaven elements mecànics de percussió, els quals en realitat ocupaven la part central de l’escenari. Els ginys incloïen una màquina d’escriure vintage i eren disparats per ordinador. Es pressentia clarament una intencionalitat estètica i performativa.

A cada costat de la maquinària, els dos membres humans del projecte Cabo San Roque, que presentaven el nou disc, 12 Rounds. A la dreta, Roger Aixut, un noi d’aparença normal, que sacsejava una guitarra elèctrica i més tard instruments de vent bufats a l’estil John Zorn. A l’esquerra, Laia Torrents, una noia en plan actriu de la nouvelle vague, tocant el hammond i altres teclats en plan banda sonora, que podien anar, ocasionalment del western a les pel·lícules de James Bond. Tot és experimental, però molt reeixit, oscil·lant entre l’eletroacústica, la música concreta, l’electro-jazz o el lounge, o fins i tot ambientacions reminiscents dels escocesos Mogwai.

El noi, es decideix avançar vers el micròfon i xerrar amb el públic, tot negant que té habilitats comunicatives. Contra els seus objectius, fa esclatar les riallades del públic amb les seves ponències que demostren que el surrealisme encara perviu a Catalunya. Les aparences enganyen sí. Roger al final no és un tiu tan normal.

L’efecte global, un pèl repetitiu, potser. El vídeo, encara que molt honest, és limitat. I la proposta musical acaba per presentar sengles iteraccions tímbriques i rítmiques. Algú que els proposi que cantin de tant en tant: la veu humana i la paraula també són camps de batalla i d’exploració.

Tot i que estava clar, des de l’inici, que eren els propis músics els que gaudien més a la sala, encara així, va ser una vetllada molt ben aprofitada, que ens recorda que no fa tants anys, a Girona, es feien festivals d’avantguarda com el Remor o l’Apart… O sigui, que no era pas en el segle passat que l’experimentació tenia el seu lloc en aquesta ciutat -suposadament- de festivals. En aquest aspecte, Cabo San Roque es converteix en el lloc mític de l’enyorança. Gràcies per fer-nos recordar.

Professor Leònides
El que dispara (amb) poemes

FOTOS: Anna Otero