A la Cartellà Rock Band s’hi reunien tres generacions de músics gironins, una vintena, en la que era per unanimitat la més esperada de les tres actuacions. Això es palpava en l’ambient i en cap cas ningú va desmerèixer els concerts previs dels veterans i acadèmics Cartellà Funk & Blue Band i del portent energètic del garrotxí Toni Beiro, qui també va participar en algun dels temes de la banda rockera. Aquest esdeveniment anual, sense ànim de lucre, organitzat per l’associació Lex i el col·lectiu Radiofree en l’escenari vintage de les escoles velles de Cartellà se solapava amb la cita del comiat dels The Pepper Pots i, no obstant, el llogaret va quedar ple a rebentar malgrat la pluja, l’obligació de transport motoritzat i l’acusat fangueig de fora l’entrada.

Només arribar, els neòfits vam notar l’aire de pelegrinatge i un ambient genuí protagonitzat pel somriure, les ganes de ballar i una connexió total del públic, amb l’esperit molt proper als músics, tot i que aquests mantinguessin la clausura en un backstage sobrepoblat, fratern i festiu durant les actuacions. Els artistes hi van posar la generositat, després de l’esforç d’assajar conjuntament durant setmanes un repertori per només una sola data i això es va traduir en un rock’n’blues molt potent i afilat, gràcies també a un notable esforç tècnic (Produccions Tremendes/BTM), i agradables sorpreses en les interpretacions.

Ningú dubta de la qualitat dels talents contrastats de les, diguem-ne, segona generació ni de la tercera presents al combo, entre els quals pesa l’anècdota de les ganes de no perdre’s la cita d’en Marc Marquès (ex Umpah-Pah), que no va poder renunciar a agafar les baquetes per fer un tema tot i tenir un dit trencat. Així que ens prenem la llicència de destacar i escatir sobre el que ens va transmetre la representació més jove. Ens interessa sobretot la tercera generació perquè ens permet prendre el pols a l’escena local emergent i descobrir les espases que s’intenten fer un nom entre els cartells de les programacions amb més repercussió mediàtica, acollida en sales grans i suport institucional; exageradament monopolitzades en els recurrents noms i estils del panorama nacional actual. Perquè no, els músics no són de sucre ni viuen de l’aire i malgrat que mostres com el Cartellà Rock li fotin un revés descomunal a la premissa pressupostària, amb una dosi de treball generós només destinat al gaudi col·lectiu, la generació del 21% d’IVA cultural i els verkamis ho tenen ben feixuc per guanyar-s’hi la vida. No és nou però sobra mainstream.

El repertori anava com anell al dit a un públic majoritàriament major als trenta anys -aplegat a partir del pòsit fidel de les anteriors edicions- amb versions anglosaxones de clàssics com Bowie, Stones, Led Zeppelin, Doors, Kinks o Janis Joplin. Amb aquests temes, els benjamins van brillar entre una sorprenentment intercanviable però greixada formació com si es conjuressin per forçar una renaixença del rock autèntic. La imponent presència del cantant i multiinstrumentista farnesenc Arnau Coderch (Rockzilla, Arnau Coderch & the North East Gang), l’abassegadora veu de Nuri Mancebo (Nadies, The Basement, Slim Fit, Orelles de Xocolata) acompanyada de les també cantants Montse Ferremoner (Clave de Sur, Les Anxovetes, Monday’s After), Marta Alemany (The Basement, Cru!), la llambillenca Marta Serra (Tona Gafarot, Les Anxovetes), el guitarra i veu Manel Casadevall (The Basement, Cru!) o el baixista dels Germà Negre, Aleix Pagès, són alguns d’aquests nous exponents de Girona i rodalies als quals els desitgem especial fortuna i èxits en acord amb el seu demostrat talent a Cartellà. Com a Astèrix, en aquest petit poble de la Vall de Llémena, el rock encara resisteix i també promet. Felicitats i per molts anys més!

Xevius
…o el que cerca, entre tants cercles de fum, alguna alternativa sòlida