Marc Parrot, el noi del barret, va aterrar el passat 27 de novembre a l’Auditori del Centre Cultural de la Mercè, per presentar als gironins nascuts i adoptius el seu últim i quasi perfecte disc Sortir per la finestra. El concert en sí no va deixar de ser una mica estàtic, però les cançons, de belles i potents, entre la cançó d’autor i el rock alternatiu, van farcir bé la nit.
Primer, el que s’ha de dir: després d’un llarg i fosc hivern de tossudesa de l’executiu convergent, l’Auditori de la Mercè sembla que estigui ara tornant a tenir una vida cultural digna. Tot i així, la bellíssima nau gòtica, que compta amb excel·lents condicions acústiques i de visibilitat, segueix acollint una programació dispersa i poc organitzada i és una llàstima que els actes hagin de ser difosos pels propis artistes, com en el cas de Parrot, quan tindrien més àmplia repercussió si també es fes des de l’ajuntament.
Malgrat tot, un bon nombre d’espectadors va reunir-se per rebre Marc Parrot, que va arribar com l’esperàvem: amb barret (que fa més cantautor), a la guitarra (acústica i després elèctrica) i guarnit d’una banda (bateria, tecles i baix), que realment fa l’acompanyament, ja que la marca autoral és ben forta.
El barceloní ens va oferir més d’una hora d’actuació, íntima, a pas lent, de vegades massa aturat. Els seus semblaven músics en estudi, amb els cascos ben posats… Sort que hi havia la il·luminació –unes inspiradores llums blaves nocturnals– per recordar-nos que era un directe. Però sincerament, cap problema, perquè així van pontificar les cançons, sobre les quals –la majoria, al menys– no hi ha res negatiu a apuntar.
Repassant també temes de discs anteriors (Cinc Caps, Ressona el Gong, Sóc la Pedra…), l’alineació es va centrar en nou treball. Era el més natural i també va ser el més encertat: rodones, bé cantades o bé lletrades, les composicions del nou disc ens rendeixen compte d’un autor consolidat, heterodox i per opció llançat fora del circuit comercial. Màgia, Pell o Àrid són autèntiques perles, mentre temes com El Volvo blau de segona mà aporten l’irremissible toc d’humor i Un pla perfecte podia perfectament aspirar a airplay radiofònic.
De fet, aquí ens acudeix el dubte: com és que Parrot, correctíssim escriptor de cançons, amb una trajectòria incòlume i tan singular, no assoleix més ressò i més atenció per part del públic català, sempre tan àvid de música el seu propi idioma… i és veure com malauradament projectes de qualitat inferior van plovent i triomfant.
Amb classe, sense artificis i sense les pigues de l’èxit televisiu, Marc Parrot constitueix tot un referent. I va estar aquí, incisiu i decisiu, en carn i en persona, a la nostra Mercè.
Professor Leònides
El que dispara (amb) poemes
