Entre l’estupefacció i la sorpresa més positives, un públic, generalment poc avesat a l’amplitud de l’obra de l’artesà de les atmosferes sonores nascut al finisterre bretó fa 44 anys, escoltava dempeus i amb notable descol·loqui l’últim dels tres bisos que van cloure el concert de divendres a l’Auditori de Girona. El Festival Temporada Alta d’enguany, programava amb encert al compositor i multiinstrumentista Yann Tiersen.
La Sala Montsalvatge de l’Auditori, amb la platea plena, esperava amb curiositat “l’autor de la banda sonora de Le fabuleux destin d’Amélie Poulain (2001)”. El ganxo del màrqueting, en tant que necessari per fer moure el cul a la gent de Girona o de qualsevol altra banda, fou segurament el principal culpable de la indigestió més plàcida, pel seu reduccionisme inherent. Molts dels presents no es van cansar d’ovacionar un espectacle que va posar contra les cordes la seva anterior desconeixença.
El compositor, acompanyat en el directe per quatre músics també impregnats d’una sorprenent versatilitat interpretativa, presentava un darrer treball anomenat Infinity (2014), que ben poc té a veure amb les composicions joguenívoles que acompanyaren excel·lents films europeus com l’abans esmentat, o La vie rêveé de anges (1999) o Good Bye Lenin (2003), entre d’altres. La infinitesa d’aquest darrer àlbum beu d’aquestes experiències passades però origina un nou big bang amb la sàvia inclusió del rock progressiu amb qui Tiersen també abans havia experimentat vastament. Sumem-hi la comunió amb l’electrònica, l’ús paral·lel de bases –algunes d’elles enregistrades a la mateixa natura-, el sintetitzador combinat amb fragments de cant líric i solemne, un violí que quan queda en evidència arrasa i fa frisar, aquell piano que ens recorda a Satie…
Un repertori amb altiplans, un viatge que ens trasllada a paisatges afables i intimistes, amb subtilesa i suavitat, just abans de fer-nos caure sobtadament per un penya-segat de qualsevol dels finisterres haguts i per haver, des dels quals podem albirar l’horitzó ben pla. I fer-nos tremolar, durant la caiguda amb la gran ventada que ens frega les orelles, provocada pel conjur de la guitarra amb distorsió, la bateria o els martellejos xil·lofònics de colors.
Els cinc músics que formen el projecte, van presentar a Girona un espectacle sonor i visual de molta alçada i pulcritud, cuidat fins a l’assumpció de la matemàtica exacta. Si bé el vuit ajagut que enuncia el treball des de la portada és un constructe numerològic ideal que ens mostra una tendència al sens-fi, la paradoxa que vam viure durant l’hora i mitja de concert ens regalava una sensació delimitadora, ja que, tot i la complexitat exquisida del que vam poder presenciar, el que estava succeïnt a cada dècima de segon estava mil·limètricament preparat. El veritable infinit que se’ns presentava rau en les seves possibilitats creatives que, sobri, sense dir gairebé ni piu en tot el concert més enllà dels fragments cantats, van esquinçar per sempre més l’etiqueta “Améliesta” que per a molts penjava en aquest geni contemporani.
Com una ceba si en vas arrencant les pells, si es pogués desvestir el resultat de les últimes composicions de Tiersen i els seus en aquest portentós directe, de ben segur que arribaríem a la conclusió que als universos que ens regala ni els cal tant d’acompanyament de llums, ni fum, ni uns arranjaments tècnic excel·lent que oferia un so digne d’un enregistrament d’estudi, ni les mateixes bases amb sons atmosfèrics, per embadalir i inspirar entorns desconeguts en la conjunció de l’oïda i la vista dels espectadors.
A Girona vam poder conèixer Yann Tiersen, un senyor músic bastit entre la clàssica, el rock i experimentat també amb la síntesi electrònica; un creador poc humà quan en descobrim el talent. Amb la multiplicitat de significats que podem extreure d’aquest últim treball editat i de la seva transposició en el directe, potser ens quedem amb el reforç col·lectiu de la convicció que l’expansió de l’univers, de bracet amb la creativitat humana, tendeix a l’infinit i és el paradigma vigent i més proper a una realitat que no podem explicar amb tota la plenitud. Cinc sobre cinc per a una experiència no apta per a creacionistes.
Xevius
…o el que cerca, entre tants cercles de fum, alguna alternativa sòlida
