Monthly Archives: setembre 2014

Gabacho_0559-bn

Jazz i connexions “gabatxes”

Actualitat, , , , , , ,

A l’equador de la 14a edició del Festival de Jazz de Girona ens fixem en la proposta que tindrà lloc demà (22.00h) a La Mirona amb Gabacho Maroconnection, una formació franco-espanyola-marroquina, que fusiona el jazz, el flamenc i la música tradicional magrebina i que apunta a ser una de les revelacions del jazz mediterrani actual. Acaben de publicar Bissarra (2014) i després d’actuar en alguns dels festivals de jazz de més renom a França, Itàlia, l’Estat espanyol i el Marroc, fan parada obligatòria a Girona.

El projecte sorgeix del quintet Gabacho Connection, liderat pel bateria Vincent Thomas i format per músics francesos i espanyols. Si bé inicialment el grup es proposava versionar música de compositors francesos de jazz que s’han inspirat en la música africana (Henri Texier, Bertrand Renaudin, Julien Loureau o Aldo Romano), un viatge al festival d’Essaouira descobreix a Thomas la música chaabi i gnawa i és allà on decideix incorporar músics i instruments marroquins a la formació, convertint-la en un octet de world jazz inspirat en l’estètica de músics de fusió com Avishai Cohen, Joe Zawinul o Karim Ziad. Una proposta sorprenent, per als que creuen que la música no té fronteres.

El Festival de Jazz ja ens va sorprendre amb el concert inaugural a càrrec de la Girona Jazz Project fa Puntí, que va interpretar temes d’Adrià Puntí en clau de jazz, una proposta deliciosa i encertada en un moment de redescobriment del genial cantautor saltenc. L’actuació de demà, que enceta quatre dies de programació intensa i variada, apunta que estarà a aquest nivell, pel que us recomanem que no us la perdeu.

I aquí us deixem la resta d’actuacions del 14è Festival de Jazz de Girona pels propers dies:

HOP’S TRIO, EL DRET A DIVERTIR-SE I SOMIAR
Jazz & Swing / CAT
25/09 < 21:00h
Ateneu – CMEM de Banyoles
Entrada Gratuïta

SLOW QUARTET, L’ESPERIT LLIURE DE DAVID MENGUAL
Jazz d’autor / CAT
26/09 < 20:00h
Casa de Cultura (Auditori Josep Viader)
Preu: 3€

SHAKIN’ ALL, JAZZ VINTAGE PER NO PARAR DE BALLAR
Jazz & Swing / CAT
27/09 < 18:00h
La Rambla
Entrada Gratuïta

Alex
La cle des sons

calvari

Calvari: aquí hi ha Rumba!

General, , , , , , , , , , ,

La nova temporada de directes i sessions a La Bombolla, de la sala de concerts La Mirona de Salt, es llevava ben d’hora, la nit de divendres 12 de setembre, amb una proposta doblement local: tant per la procedència de la formació, com pel gènere musical que els defineix. Els gironins Calvari són rumba catalana que s’autoreivindica amb coherència i respecte; desfilant el seu propi ADN, deconstruint i alhora atiant uns ritmes i una sonoritat mestisses que un bon dia es creuaren a la Barcelona gitana. A les cançons de Sin colorantes (Autoeditat, 2014), reeixit primer treball d’estudi de la banda presentat fa pocs mesos enrere, s’hi flaira tant l’homenatge a un pòsit musical adoptat amb respecte dels Pescaïlla, Gato Pérez i el recentment desaparegut Peret, com una entusiasta voluntat d’aportar maneres contemporànies, professionals i genuïnes, recollides de l’emergent escena existent en places, jardins i alguns locals de la Girona de més enllà del 2000.

En el directe i en formació de quatre, Calvari arrencava, amb la puntualitat estricta pròpia d’una sala que programa i treballa amb serietat, a les 22:30h. La veu principal i la guitarra de Pau Ballesteros (Acorde a tí, Hermano loco) va encetar el concert davant d’unes seixanta persones, acompanyat amb el protagonisme horitzontal del també guitarra i veu Marcel Sánchez (Hermano loco), la percussionista Nuri Madí (The Blackiss) i el baix elèctric i veu Salva Gallego (Clave de Sur, La Tomasa). El contingut del disc i algunes versions allargassades en forma de medley, van dibuixar un repertori d’aproximadament una hora, on el grup va poder encomanar un so conjuntat, amb matisos interessants que els desmarquen d’altres bandes del gènere: a La Mirona, Calvari van ensenyar la seva multiplicitat de veus, unes guitarres rítmica i solista ben compenetrades, un baix elèctric net, present i contundent i unes percussions creatives i madures. Com a contrapunt, es va fer evident que els músics van acusar la manca de feedback necessari en forma de balls i comunió d’un públic més nombrós en una sala amb capacitat: no és nou que ens costi aplegar-nos d’hora, en una nit que es preveu llarga, quan encara anem en horari d’estiu, si no és en forma de degoteig. L’Orquestra Maribel, grup de versions, va poder començar amb un quòrum més agraït.

Comptat i debatut, d’aquesta cita en recollim sensacions flamenques, inspiracions antillanes, tradició catalana i nous ingredients que es couen aquí, al costat de casa i en els nostres dies. L’alegria i l’entusiasme d’aquest gènere musical i d’aquests músics amb vocació professional ens van descobrir i ens continuaran mostrant, amb nous directes, conceptes tan interessants com el compàs de la rumbia, regalant perles com Mariela i La rumba de aquí i creant una atmosfera de ball indefugible, amb lletres en català i castellà. Vinguin noves cites i floreixin més discos! I que algú ens expliqui el perquè d’un Calvari tan poc dolorós…

Xevius
…o el que cerca, entre tants cercles de fum, alguna alternativa sòlida

bombino_-ron-wyman_bx3

La música també és protagonista a Temporada Alta

Actualitat

Com segurament ja sabreu, s’ha presentat la programació de la 24ª edició del Festival de Temporada Alta de Girona. El 3 d’Octubre el festival arrenca amb l’espectacle de dansa de Sol Picó, però jo del que us vull parlar és de l’apartat musical.

I és que aquest mateix dia el festival també s’inaugura amb els concerts de Bombino i Vetusta Morla, i van d’estrena. El primer és una de les apostes internacionals d’aquesta edició, el músic i guitarrista tuareg que presentarà l’últim treball de “blues-rock del desert” anomenat Nomad i produït per Dan Auerbach, enginyer i guitarrista de The Black Keys.

Probablement en un dels concerts amb més convocatòria del festival, la banda madrilenya Vetusta Morla sonarà a La Mirona amb uns acompanyants molt propers com a teloners: els gironins Carmen 113, que presenten el seu darrer disc Mecanismos de Defensa.

Un any més, el Temporada Alta acull a Els Amics de les Arts (10 d’Octubre a l’Auditori) que presentaran el seu nou disc Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure.

Un altre de potent que segurament omplirà l’Auditori el 17 d’Octubre és el francès Yann Tiersen, conegut per ser el compositor de la banda sonora de la pel·lícula Amelie i per manipular instruments diversos com l’acordió, el violí, el piano o el banjo.

Tornant a casa, Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernandez Miró també volen deixar empremta, presentant Granada el 31 d’Octubre a l’Auditori de Girona en l’espectacle que han estat rodant aquest estiu arreu de Catalunya.

Temporada Alta presenta una combinació de teatre i música i, aquest any, més que mai. Un total de 20 espectacles tenen música en directe. Ho podeu comprovar el 28 d’Octubre amb El Intérprete, el 14 i 15 de Novembre amb King Size o el 28 i 29 de Novembre amb Cop Fatal.

No cal oblidar les actuacions destinades als petits de casa. Per ells tenim bones notícies, el 16 de Novembre torna l’espectacle d’Orelles de Xocolata, aquest cop amb molt de rock & roll presentant un nou espectacle dedicat a aquest estil. I una mica abans, el 8 i 9 de novembre els Concerts per a nadons, que organitza La Colla.

Ja ho veieu, a la tardor tampoc s’atura la música.

Nonaino
Al ritme de la música

saltamarges

Les discogràfiques avui: model 360º

Actualitat, , , , , ,

Si les discogràfiques produïssin únicament discs, avui no existirien. Aquest negoci, fa uns anys molt pròsper, ha hagut de renovar-se per no morir: la indústria discogràfica s’ha hagut de reconvertir augmentant la seva col·laboració amb el músic. Representar artistes, organitzar festivals o gestionar els drets d’autor de les bandes són algunes de les moltes funcions que fan avui les discogràfiques.

Arrel d’això, sorgeixen nous segells i projectes amb mentalitats diferents. Bankrobber, avui amb seu a Barcelona però amb origens a La Bisbal d’Empordà, i els gironins Saltamarges ens expliquen la seva filosofia per sobreviure.

Marçal Lladó de Bankrobber, actual casa de Guillamino, Sanjosex o Mazoni explica:

“Vam començar de manera molt natural, intentant treure un disc d’uns amics que tenien una banda, i així és com hem evolucionat. Volíem oferir el model 360º del motor musical,  aprofitant els recursos que tens a l’abast i treballant al màxim tot el que dóna un artista. Així, és com hem anat marcant el caràcter de Bankrobber.

 …Tot i estar en crisi, de música sempre se’n farà, i al final, les discogràfiques som el punt de partida. No és fàcil, però ja trobes la manera de sobreviure. El nostre futur el veig com una empresa que recomana artistes. Avui, amb Internet, tothom pot autoeditar un disc però jo crec molt amb algú que et recomana amb la marca de qualitat i això, és el que et dóna el segell.

…La nostra filosofia, o més ben dit, la nostra manera de ser és la proximitat,  treballant de prop el procés creatiu dels artistes. “

Albert de Saltamarges, segell d’estil underground amb 3 anys de vida explica:

“Saltamarges neix de 6 amics apassionats per la música amb  l’objectiu d’editar els nous temes dels gironins Hurricäde. La nostra feina és molt variada;  distribuïm edicions digitalment i a botigues, fem intercanvis amb altres segells, promocionem a mitjans… però també gestionem l’organització de bolos,  vendes online, edicions… Tots els petits beneficis es reinverteixen en poder tirar endavant noves edicions i, en definitiva, a donar suport a bandes que ens apassionen i amb les que creiem que és interessant aportar el nostre granet de sorra.

…El nostre projecte no té res a veure amb una discogràfica multinacional com es podia entendre als anys noranta, ens movem dins d’uns termes econòmics i de plantejament que no es poden comparar en tot aquest àmbit anomenat “indústria musical”. Per això, no ens espanta la crisi, Saltamarges no deixarà d’existir mai per culpa d’una mala conjuntura econòmica, sinó més aviat si un dia ens en cansem o si, simplement, ho deixem aparcat perquè tenim altres projectes en ment que no ens permeten dedicar-hi el temps suficient.

…Tenim la filosofia DIY (Do It Yourself, “Fes-t’ho tu mateix”), una filosofia ja molt antiga i que el punk va adoptar de seguida com la millor forma per poder tirar endavant projectes que no es deixin contaminar per cap altre factor que no sigui la simple llibertat creativa.

Certament, com diu Marçal de Banlrobber, de música sempre se’n farà i ara són els músics que escullen la forma com volen fer-la arribar al públic i al mercat. No totes les discogràfiques han sobreviscut els últims anys. Certament, moltes han perdut el sentit si no s’han sabut replantejar enfront la crisi, les noves tecnologies l’autogestió i l’autoedició.

Nonaino
A ritme de la música

rock 2

Vols estudiar rock?

Actualitat, , , , , ,

Avui ha començat la selectivitat del rock… les proves per accedir al Títol Superior en Rock, Músiques Urbanes i Noves Tendències.

Si, si ho heu sentit bé. L’Escola de Música Jam Session de Barcelona porta anys lluitant per tenir un reconeixement oficial dels músics que dediquen la seva vida al rock, la interpretació de música alternativa i a la cerca de noves tendències i finalment ho ha aconseguit. Felicitats!

La titulació universitària, que s’estrena com a única a l’Estat, deixa a triar entre 3 especialitats: Interpretació, Pedagogia i Sonologia, quina és la teva? De moment, als primers interessats ara els toca estudiar i demostrar les seves qualitats tècniques i artístiques interpretant temes d’artistes com Van Halen, Foreigner, Metallica, Glenn Hughes o Nightwish, entre altres.

Els estudis tindran una durada de 4 anys repartits entre teoria, pràctica i molt de rock & roll. Sembla que les instal·lacions de Montjuïc estan perfectament equipades amb sales, sistemes moderns en producció musical i demés perquè els 30 estudiants que hi entrin no s’oblidin de la bona música.

I és que els cracks de la música rock tots tenen la seva trajectòria i, com diu Luis Blanco, director de l’Escola, “les grans bandes de heavy metal i de rock dur són grans mestres de la música i van estudiar música clàssica”.

Com ha explicat Blanco, l’objectiu de l’Escola és formar i proporcionar les eines per viure i experimentar el rock, però també, té l’objectiu d’aconseguir que els diferents estils musicals dialoguin i es fusionin entre sí.

Esperem a veure els resultats i molt rock & roll!

Nonaino
Al ritme de la música

2014-08-30 22.47.09

Dissabte a l’Acústica: la nit més llarga

General, , , , ,

Després d’un divendres pontificat per bandes que bàsicament són modes, com Manel o Txarango, la segona nit forta del Festival Acústica va flexionar més cap al polifacètic terreny dels cantautors: Luis Eduardo Aute i Albert Pla van protagonitzar els concerts a pagament, deixant patent que el seu públic dista bastant a nivell d’edat i grau etílic. I també que requereix temps –i una certa paciència– per a entrar en seus respectius universos. La nit, en efecte, es va fer un pèl llarga.

L’Acústica va complir, en l’últim cap de setmana d’agost, la seva 13ª edició, i sense dubte ha esdevingut la veritable festa major de Figueres. De fet, és una llàstima que el seu model –que se centra en inundar les places més cèntriques de la ciutat de concerts gratuïts– no sigui copiat per altres ajuntaments, notòriament mancats de noves idees.

Malgrat, no tot són –o va de– perles. Aquest any, molts habituals objectaven que el cartell hagi tirat més cap als noms de ressò comercial, amb una reducció dels espectacles de franc i el conseqüent augment de les actuacions pagades. És cert que pagar serveix com un filtre però els crítics també tenen la seva raó: la substitució de la Plaça de l’Ajuntament (aquest any, per sorpresa de tothom no va rebre concerts) per la de Gala-Dalí no va a semblar bona idea a ningú… a part de ser més petita, les escultures i els arbres que conté impedeixen la bona visibilitat. I per entrar a les sessions de djs i als concerts al final de la nit, calia comprar entrada. És la crisi que fa caure la gràcia de la gratuïtat o és simplement el festival que es vol elititzar? Qui ho sap.

Però endinsem-nos en els concerts. Després d’una tarda centrada en les activitats familiars (cada vegada marquen més el programa), Joana Serrat obria el pas de la nit cantautoral, amb la seva apropiació en català del patró Russian Red, mentre que la banda comandada per Gerard Quintana cercava electrificar la Rambla.

Un públic notòriament menys juvenil i amb indumentària a l’estil Casino de Peralada s’apropava al Teatre Jardí, la sala de concerts més guapa de les comarques gironines. Aute entrava a l’escenari amb retard i després del visionat d’un curt metratge d’animació que ja d’entrada ens va semblar força llarg. Va avisar, relliscant un català ben fluid, «que podia estar-se unes 8 hores a l’escenari» i realment el tempo va ser lent. Com a cantant modula molt bé la veu, però aquells antiquats arranjaments de tarannà new age (sobretot els sintes i les percussions) fan caure les parpelles fàcilment. Sort que els (també eterns) monòlegs entre cançons despertaven del sopor d’aquestes.

Si Aute compta amb una reputació que li garanteix una legió d’incondicionals, menys no podem dir d’Albert Pla, que durant la llarga doble hora del seu xou esperpèntic es va delectar amb una audiència entusiasta i somrient. El barceloní –que podria guanyar els Òscars de pitjor vestuari del món de l’espectacle (Dalí ja els va deixar allà a dalt del Museu, potser pensant en una ocasió així) es va envoltar de col·laboradors d’alt nivell, com Sílvia Pérez Cruz, Refree, Pascal Comelade o Quimi Portet, per donar un toc de qualitat musical, ja que el mateix Pla (coses del cognom…) només posseïx paraula i molta posse. Però quan la mascarada ven millor que la mateixa música, regna el més pallasso… I així es pot entendre la filiació amb Pau Riba, que en un moment de deliri absolut va sortir a l’escenari transvestit de noia gogó, al so de Walk on the wild side del desaparegut Lou Reed. Excessiu, sí. Però al menys la cançó era l’adequada.

Professor Leònides
Fa poemes que t’escabellen 

Fotos: Anna Otero

IMG_4416

Manel: una acústica surrealista

General, , ,

Amb entrades exhaurides, així es presentava el concert que anaven a oferir els Manel a Figueres, dins del marc de concerts de la 13a edició del Festival Acústica. Per segon any consecutiu Manel repetia a Figueres presentant la gira Atletes baixin de l’escenari; però a diferència de l’any passat que omplien el teatre, enguany el concert tenia un format amb el públic dret al costat del Museu Dalí.

La ubicació del concert, a primer cop d’ull, era força espectacular doncs veure Manel amb el Museu Dalí a tocar és quelcom especial. A l’aire es podia respirar aquell je ne sais quoi surrealista propi del lloc on estàvem. Però van començar a sorgir els problemes i és que just al mig de la plaça hi ha una escultura en forma de columna de dimensions bastant prominents que impedia la visibilitat de l’escenari a una part important del recinte.

El grup va sortir a escena amb una puntualitat molt acceptable i ens van oferir d’entrada un dels seus hits més importants, Al Mar!. Això va provocar una comunió total entre la banda i el respectable, per desgràcia, aquesta sensació es va anar diluïnt a poc a poc en la primera meitat del concert, el grup estava una mica distant i la disposició del rescinte tampoc ajudava.

El gruix de les cançons que van interpretar formaven part del seu darrer treball Atletes baixin de l’escenari publicat a principis del 2013. Van sonar temes com: A veure què fem, Ai Yoko, Ja era Fort, Desapareixím lentament, Mort d’un heroi romàntic i Quin dia feia, amics… Tampoc van faltar els hits dels seus treballs anteriors com: Dona estrangera, El gran Salt, La cançó del soldadet, Nit Freda per ser abril…

Quant tot semblava que seria un altre concert correcte dels Manel però sense ser rés de l’altre món, el grup es va treure de la màniga l’espectacular versió en català de la cançó Common People (La Gent Normal) dels britànics Pulp. Aquest punt d’inflexió va anar seguit pel tema Boomerang i En la que el Bernat se’t troba, on el públic va acompanyar el grup, cantant la part que correspont al instruments de vent i que és tan característica. En aquell moment els Manel ja s’havien tornat a posar el públic a la butxaca fins al final.

La part final del recital va consistir en un reguitzell de temes populars: Ai, Dolors, Benvolgut, Pla quinquennal i Aniversari. Amb la banda interactuant, com no ho havia fet fins aleshores i amb un públic entregat.

L’últim tema de la nit, Teresa Rampell, va ser una descàrrega d’energia final on Guillem Gispert, cantant de Manel, demanava al públic que ballés de la manera més rara i estrambòtica possible durant el clímax de la cançó. Això va provocar una visió divertida i surrealista. I ens vam oblidar de les columnes.

Àlex
La cle dels sons