Monthly Archives: abril 2014

La patum-teosi

Comelade i Pau Riba el divendres, Sisa, Quim Portet i Joan Miquel Oliver el dissabte: El festival de les estrenes també es fa amb estrelles, que vénen a Girona a passejar el nom i el renom. Aquest cinc magnífics ens va oferir recitals d’inici senzill, que van anar en creixent, fins arribar a uns finals de magnitud estel·lar. El públic, hipnotitzat, ho va gaudir moltíssim.

Divendres 6 al vespre i un mar de gent inundant la petita Sala Planeta, on rarament sona la música. Per la mà del Festival Strenes actuaven Pau Riba i Pascal Comelade, acompanyats per dos altres músics, amb un format cabaret-operístic d’inspiració bucòlica. Res era nou: el francès amb les seves melodies melancòliques i evocadores, el mallorquí pul·lulant descalç i trabucant aguts jocs de paraules, a mesura que explicava una fàbula en la qual pescava pascal, mentre passava un àngel i volaven mosques de colors, que era el tema de tot plegat.

Un espectacle senzill, pràcticament sense escenografia, artísticament consistent i amb un final apoteòsic, que els assistents, entretinguts tota l’estona, van rebre amb bona vibració.

El dissabte 7, aquesta vegada a la sala gran de l’Auditori, continuava l’etern retorn de les patums, ara amb Sisa, Portet i Oliver. Un escenari també despullat, nomes amb els músics (un baix i un bateria completaven l’elenc) i els enormes logos de Strenes i de la birra patrocinadora que fins i tot te un nom semblant.

Que venien a estrenar aquests tres? Doncs… les seves cançons de tota la vida, però en “plan amigos para siempre”, amb uns arranjaments força iguals i repetitius, asèptics fins i tot. Molt professional i correcte, òbviament, però amb poca ànima i sentiment. Clàssics en càmera lenta, es podria dir, tot i que el títol oficiós era: Cançó galàctica, intercomarcal i d’ultramar…

Va anar millorant, és cert: d’una primera mitja hora densa, passant per una segona més florejada, fins la tercera, com no, apoteòsica… de nou amb una resposta inflamada dels espectadors a la marxa semi-futbolera (i semi-cursi) de Boletaires i la provocació passada de moda d’Aquest any follarem com folls.

Malgrat les estranyes inflexions vocals, que a vegades no s’entén si són paròdiques o inadvertides, sembla al final que tanta patum recautxutada i tant deliri d’apoteosi vagin be a Girona i el públic surt regenerat de somriures.

Potser Strenes passa d’un error ortogràfic a ser un encert antropològic.

Professor Leònides
Fa poemes que t’escabellen

Sorpreses al segon Slam Musical

L’exitosa la segona edició l’Slam Musical a Girona, celebrada dimecres passat  al Bar El Cercle, consolida la idea original d’un dels membrers fundadors de l‘Associació Magic Room, Jaime Rodríguez. Aquest esdeveniment és una col·laboració amb el Bar El Cercle i des de l’any passat es va integrar dins el Festival Strenes.

Dins d’un mar d’estils variats, tant en instruments com idiomàtics, l’Slam va discórrer farcit d’un notable nivell musical. Els participants van exhibir de manera eloqüent les seves destreses artístiques i creatives. Temes propis  i postes en escena senzilles sense deixar de banda la qualitat en les produccions.

Finalment, el cantautor Salva Gallego va ser escollit guanyador i Tona Gafarot va ser la segona classificada. El primer premi ofereix la possibilitat de celebrar un concert a l’Acústica. Tona Gafarot participarà al Festival Strenes 2015.

El jurat, constituït per tres icones de l’univers musical gironí, Paula Grande, (vencedora de l’any passat), Jaume Pla (Mazoni) i Josep Thió (Sopa de Cabra), va obsequiar el nombrós públic i els cantautors amb una sorprenent decisió final: atorgar un tercer premi no contemplat en les bases del concurs per la magnífica actuació d’Ariadna Abecasis.

 

Eva Evil
No ho sembla, però mossega

Xebi SF: carretera i manta

Inspirat per la peli Hacia rutas salvajes i, literalment, una “merda de feina” que va fer en una etapa de la seva vida, Xebi SF (en Xebi de Sàvats, sí) es va escapar 19 dies l’estiu de 2013 amb la seva furgoneta on va instal·lar un estudi mòbil (amb l’ajuda de Ricard Humet, en Ricard de SarriArt, sí). Va conduir aparentment sense rumb, primer per Catalunya i després per Espanya, i va gravar el seu primer disc en solitari Duermevela. Avui al Truffaut (22.00h), dins el festival Strenes, es presenta el documental Submergit o volant, de Josep Sarquella i David Gimbernat, que explica aquesta aventura, resultat de recòrrer 4.000 quilòmetres i retrobar-se amb amics com Joan Colomo, Paco Loco, Tom Hagan, Gerard Brugués o Esteban Perles (Bigott) que col·laboren al disc.

Xebi SF és músic i és tècnic de so, pel que porta “moltes hores d’estudi a les esquenes”. Això li dóna la màxima credibilitat per afirmar que “no sempre fa falta un gran estudi per gravar un disc”. Sense desmerèixer els grans estudis, va mesclar el disc a 44.1 però realment TOTS els temes estan gravats dins una furgoneta, en llocs tan inspiradors com una cala recòndita de Cap de Creus o les Lagunas de Ruidera (ancha es Castilla!). “Volia fer un projecte propi i sortir de les normes”, diu Xebi SF. D’aquesta aventura de carretera i manta han sorgit temes amb títols tan suggerents??? com Hostias (va declarar en un diari local que està content d’haver rebut totes les que s’ha buscat), La Abuela o En mi pueblo. Per què sabem que no li falta “savoir faire” que sino pensaríem que són títols d’un disc de Zapato Veloz (els del Tractor Amarillo, per cert, què se n’ha fet?).

En definitiva, avui podeu veure el documental (ah! del documental a l’actualitat en Xebi s’ha engreixat molt, no el reconeixereu!)
I dijous vinent, 10 d’abril, podreu gaudir del disc materialitzat amb banda en el seu concert a La Planeta.

Nosaltres ja ho hem avisat.

Alice Malice
Les aparences no enganyen

Y ella me tiró el agua (Possible títol d’una cançó amor-bizarra)

Girona mística! Han vingut a visitar-nos Triángulo de Amor Bizarro… el mateix triangle d’amor entre la Tourmix, el públic i Girona, una relació “bizarra” i mística.

Però millor parlar de la banda gallega. I què millor que uns gallecs per ser shoegazers dins del panorama musical… perquè no veig a una banda andalusa mirant al terra, poc comunicativa, però…uns gallecs…i a Girona! Amb la meitat de la sala plena (o buida)… home, si, una mica shoegazer si que és, no?

Triángulo de Amor Bizarro és un petit miracle místic (també) a l’escena musical. Sense un directe realment prodigiós, aquests quatre fans de Jesus and Mary Chain (Rodrigo, guitarrista i cantant va deixar constar el seu fanatisme amb una samarreta de l’àlbum Psychocandy) o My Bloody Valentine  s’han col·locat a primera fila musical. Potser per carisma, potser perquè no hi ha tants grups amb el seu so o bé, potser perquè tenen una espècie d’ànima que altres no tenen. Potser simplement són joves i gaudeixen shoegazerment  a sobre l’escenari.

Contundents, sense molta floritura i per la feina: aquest podria ser un bon resum del primer concert de TAB a Girona, en una Tourmix que esperava millor entrada (i intensitat). Van tocar molt de temes del seu últim àlbum (Victoria Mística) i altres hits com El himno de la balaDe la monarquía a la criptocracia (he que dir que adoro els noms de les seves cançons).

Finalment Isa ens va tirar aigua i ens van quedar sense bis. Suposo que això també és molt shoegazer. També punxar Paranoid Android o Karma Police just després del concert.

En definitiva, apuntar dues coses: concert més que correcte i Girona és gallega. Perdó, shoegazer (o casi).

Cuatroriano
No me respetas como persona, ni como artista