Monthly Archives: abril 2014

DSC03421

Generació “Guitar-Hero”

Actualitat, , , , , , , , , , ,

No havien nascut quan va morir Kurt Cobain però segurament s’han empapat de Nirvana i altres bandes que ja no els són contemporànies. Probablement molts es van apropar a la música a través del Guitar Hero i a l’institut, origen de gairebé totes les bandes, van formar el seu propi grup. Aquest dissabte a la plaça dels Jurats toca el 360Fest, un festival que té com a protagonistes les bandes dels instituts, com a aparador de l’escena musical a secundària, creat de fa 6 anys per la Secció de Joventut de l’Ajuntament de Girona i la Casa de la Música. Els darrers dos anys ha entrat en joc l’Espai Marfà, amb una tasca essencial en la formació i l’assesorament dels grups novells, doncs precisament aquests aspectes són un dels pals de paller del projecte.

En aquesta edició hi participaran 14 bandes -en total, 75 músics- repartides en dos escenari: un dedicat al rock, on actuaran Golden Chorus, The Bloop (aquests com a banda convidada que ha participat en diverses edicions del 360Fest), Notlandcapside, Diblú, The Axis, Two Days Awake i Damned Child; i un dedicat al hip-hop amb els concerts de Shotta Family, The W.A.T.S, Hots Mandi Geri Sien2, Saik and Moug, Midwan & Alba MsDeath i Fama Girona.

El 360Fest és un moment decisiu per a algunes d’aquestes bandes doncs a part d’entrar en contacte per primer cop amb un festival i els aspectes tècnics que això comporta (backline, horaris, proves, difusió, etc.), el fet de participar-hi dinamitza la formació i els obliga a la seva “posada a punt” pel directe. És el moment en què es reestructuren les bandes: els components prenen un compromís o cal buscar-ne de nous.

Aquest any també el 360fest s’ha inclòs dins la festa QLTURA JOVE, que es clourà amb una mostra de projectes dels alumnes de l’Escola de Música Avançada i So (EUMES) amb les actuacions d’Anima (live), Janet Vokes i Mad Monkey, de 10 a 12 de la nit.

 Cap de setmana de música “emergent”
Aquest cap de setmana, la plaça dels Jurats de Girona esdevindrà l’epicentre de la música emergent. Avui, amb el Territori Underground, festival organitzat per Orella Activa, El Mini d’Olot, Soroll de Vidreres, ATV de Sarrià de Ter i Atzavara de Sant Feliu, en què a partir de les 7 de la tarda hi actuaran Cru, Impúdics, Xevi Pigem & La Casa en Llamas i Please Wait, tots ells presentant nous treballs i demostrant que la música independent gironina segueix 100% activa.

Toca peregrinatge cap a la plaça dels Jurats pels que voleu descobrir noves propostes de l’escena musical gironina.

casparvon

Per què serveixen els concursos?

Actualitat, , , , , , ,

Aprofitant l’inici del concurs de Música en Viu del Gironès Intro -un concurs més de les comarques gironines, dit sigui de passada, de “moral distreta” per la poca projecció que li donen les institucions implicades-, ens hem plantejat aquest interrogant i l’hem plantejat a músics i professionals del sector: Per què serveixen els concursos?

És la panacea guanyar un concurs? Obre moltes portes o, al contrari, pot arribar a tancar-ne? Sembla una conclusió increïble però sí, de vegades és pitjor guanyar-lo.

No tot són flors i violes en el món dels concursos musicals però en alguns casos sí que poden representar una bona empenta. La banda palafrugellenca de surf-garage 13th Magic Skull va guanyar el concurs Capitan Demo 2013, organitzat per Radio 3. Contra tot pronòstic -no per la manca de qualitat, sinó per tractar-se d’una banda instrumental- 13th Magic Skull va anar superant etapes en aquest concurs en què la votació popular hi tenia un pes específic. El premi, tocar al FIB 2013 -un somni a l’abast de poques bandes emergents-, enregistrar Los Conciertos de Radio 3 a La 2 i ser entrevistats al programa Capitan Demo de Radio 3 en directe. “Sens dubte, en guanyar aquest concurs hem aconseguit tenir presència en uns mitjans de comunicació i accedir a un públic que sense això hagués sigut molt difícil“, explica un dels seus components, Lluís Català.

Per la banda de rock gironina Casparvon, amb un ampli palmarès en concursos -guanyadors de l’Intro 2011, el UUHQUEMUSICA!!! de Sant Feliu de Guíxols, el Concurs de les Festes Can Genís de Palafrugell, el Premi popular Amanida Sound de Viladrau, el Premi popular Wolfest de Barcelona i el segon premi de l’Argila Pop de Quart, aquests certamens tenen els seus pros i els seus contres. “D’una banda, et donen l’oportunitat de tocar, això et dóna experiència i taules, un grup necessita directes, sinó es rovella. L’altra cara de la moneda es que en moltes ocasions dóna la sensació que els deus alguna cosa”, explica el cantant, Ángel Risco. “Hi ha molts concursos que són tot un negoci per a l’organització, t’obliguen a vendre entrades, assistències mínimes… una mica penós“.

Creativitat, competitivitat o rentat de cara?
Molts concursos defensen la seva existència amb l’objectiu de fomentar la creativitat i promoure les bandes novells i així justifiquen la seva continuïtat. A l’hora de la veritat, però, compleixen aquestes expectatives?

Per Lluís Català, els concursos no fomenten la creativitat, sino la competitivitat. “Els guanyadors sempre ho són en base a uns interessos comercials i de marketing, per això no entenem com hem pogut guanyar el Capitan Demo (riu)”.

Segons Ángel Risco, de Casparvon, “els concursos et posen les piles, et despertes i prepares el directe. La creativitat és una cosa molt més interna i es manifesta quan toca“. En molts casos, tampoc s’acaba de complir la suposada “projecció” que donarà a la banda guanyar un concurs. “El problema és que normalment, no es fidelitza la relació concurs-bandes. No els guia en el període post-concurs. Diguéssim que des de l’organització del concurs pensen que ja van aportar tot el que podien aportar, i realment no és així. És curiós que en la programació de les Barraques de Girona hi hagi cap banda guanyadora d’anys anteriors, no?”

Sovint, els concursos són el justificant de les institucions per rentar-se la cara en virtud de la promoció de  la música emergent però realment hi destinen uns recursos mínims i la difusió deixa molt que desitjar. Per l’exUmpah-pah Pau Marquès, membre del jurat de l’Intro, l’interès del concurs radica en el premi. “Si hi ha un premi final interessant pot servir perquè el grup es posi les piles amb una data i un objectiu. També serveix una mica com a difusió del grup, però en aquest sentit sóc una mica excèptic respecte al resultat final en la majoria de concursos.”

En aquest sentit, el director de La Mirona, Jordi Planagumà, considera que “els concursos serveixen d’aparador musical de les noves propostes que encara no tenen moltes opcions de poder tocar. Els entenc com una “mostra” més que no pas com una competició, ja que guanyar un concurs no és garantia de que el grup guanyador farà un pas molt gran a la seva carrera. Són una manera que els grups es posin davant el públic i arribin a més gent de la que habitualment els segueix. Són una experiència per a la banda“.

Una mala experiència
I també hi ha casos, pocs, de grups que desitjarien no haver guanyat un concurs, com el dels Gruixut’s. La banda baixempordanesa va guanyar la final del Sona 9 de 2007, compentint ni més ni menys que amb Manel, que van quedar segons, i Bikimel. Amb un premi suculent -12.000 euros per gravar un disc i 6.000 per gravar un videoclip, una gira per Catalunya- i una gran repercussió als mitjans, el Sona 9 és probablement el concurs més “desitjat” per gairebé totes les bandes catalanes. Però no és or tot el que llueix. The Gruixut’s tenien clar que no guanyarien. “Jugàvem fora de casa“, explica Carles Sendra, cantant de la banda. I, de fet, és com si no haguessin guanyat. A la final, els profetes del gruixudisme van trobar un ambient hostil. “El públic ens va xiular i hi va haver una “guerra civil” entre els membres del jurat, amb gent molt ofesa perquè vam guanyar i gent radicalment a favor“. Però les conseqüències de la seva victòria -o hauríem de dir la derrota de Manel?- no van acabar aquí. Al dia següent de guanyar, van rebre un munt de missatges de gent que els insultava.

“Els mitjans es van arrepentir i van compensar molt Manel mentre que a nosaltres ens van oblidar per sempre“, explica Sendra. Al programa del Primavera Sound de l’any següent, es presentava Manel com “els finalistes del Sona 9 que incomprensiblement no van guanyar”. El periodista Albert Puig, membre del jurat del Sona 9, va afirmar en un article d’opinió que “tots ens vam equivocar”. Per sort, mentre Catalunya es flagelava, The Gruixut’s s’ho prenien amb humor i seguien cantant Vull sortir al Punt Diari -precisament és un dels pocs mitjans que els ha fet cas-. “No vam entendre tota aquesta mala òstia ni perquè ens van fer guanyar si no volien que guayéssim“.

A tot això, el jurat del Concurs Intro ja ha anunciat les 8 bandes seleccionades perquè actuin a la primera eliminatòria*: Straight On, Liar Desiré, Ian Sala, La Perdiu Spencer, GIR, El Impasible Jack Kirby, Núria Cortell i Sota Sospita. Felicitats (o no), qualsevol d’aquestes bandes podrien ser els nous Manel o… els nous Gruixut’s.

*Canvi de lloc dels concerts de la sala Tourmix a La Impremta, pel tancament sobtat (snif) de la sala Tourmix.

Tinky Winky
Teletubie morat de bona fe

LARA-estrena-Objecte-videoclip-Ulam_ARAVID20120619_0006_5

Territori Underground surt avui a la superfície amb Isaac Ulam

Actualitat, , , , , , , , , ,

Aquesta nit podreu fer un tastet del festival itinerant Territori Underground que promouen les associacions Orella Activa, Atzavara de Sant Feliu de Guíxols, Soroll de Vidreres, El Mini d’Olot i ATV de Sarrià -amb la col·laboració de Frenopàtic Radioshow i el Bar La Pedra- i que neix de la inquietud d’aquestes entitats per fomentar un circuit estable de programació i promoure les bandes emergents. Avui, el cantautor blanenc Isaac Ulam serà el nostre ambaixador amb un concert íntim al bar La Pedra de Girona a les 8 del vespre, la segona presentació del festival, en aquest cas a Girona (la primera va tenir lloc el 28 de març a l’ATV).

I el proper divendres 25 d’abril arribarà el festival en sí, que tindrà lloc a la plaça dels Jurats de Girona (un espai habitual d’exhibició per Orella Activa i altres col·lectius) en el que hem fet una selecció de bons grups emergents de les nostres comarques: des de les 7 de la tarda a les 12 de la nit hi actuaran els saltencs Cru!, els ganxons Please Wait, els palafrugellencs Impúdics i Xevi Pigem & La Casa en Llamas, que demostraran que la música independent manufacturada segueix 100% activa a les comarques gironines.

Alice Malice
Les aparences no enganyen

Setmana de la Rumba, setmana de Calvari

Actualitat, , , , ,

Doncs si us agrada la rumba, aquesta és la vostra setmana. Setmana Santa, Setmana de la Rumba Catalana i Setmana dels Calvari, una banda gironina autèntica que aprofitant aquestes dates tan assenyalades presentarà el seu primer disc Sin Colorantes. Un treball cuinat amb amor i “carinyo”, sense colorants, en el que han tingut l’honor de comptar amb la producció de Javi Martín, baixista d’Ojos de Brujo, que també participa en un tema i una col·laboració molt especial: Jaume Pla, Mazoni, cantant per primer cop rumba catalana. I no té res a envejar al mateix Peret, escolteu!

Sin Colorantes és una mirada més enllà del món de la rumba, com els mateixos Calvari asseguren “de la rumba catalana, al world music“. I és que la projecció d’aquesta banda no té límits. Pas a pas, Calvari s’han treballat el seu projecte: a banda de les col·laboracions especials, van aconseguir finançament a través de Verkami i s’han anat fent un lloc a l’escena rumbera.

El 4 d’abril passat van presentar Sin Colorantes a Perpinyà. Demà toca fer-ho a casa, en un dels últims concerts programats a la sala Tourmix, acompanyats per dos altres exponents de l’escena rumberas gironina: Los Comino i Tato. Si us agrada la rumba ben feta i la festa, no hi podeu faltar doncs és en els directes on Calvari donen el millor de sí mateixos.

I la Setmana de la Rumba Catalana us prepara totes aquestes activitats per aquesta setmana, perquè no perdeu ritme (una mica d’alegria al cos en aquesta setmana de processons no està de més). A tumbar s’ha dit!

Captura de pantalla 2014-04-16 a las 17.33.21

Alice Malice
Les aparences no enganyen

mishima

A l’abril, concerts mil

General, , , , , , , ,

Introducció. Els dies, en general.

I que bé quan a Girona, entre la música i el bon temps, floreixen concerts per cada sala, fins al punt de sentir per moments la inquietud, per la falta de temps, o de diners, per no poder veure-ho tot.

Primera part. Dijous, dijous passat, concretament.

L’equip d’enviats especials es trasllada fins a la sala Planeta, on Xebi SF estrena disc, banda, projecte i potser les sabates, això no ho sabem, al festiva Strenes. Cal que quedi clara la profunda desinformació de l’equip, som un llibre en blanc, una porta oberta, tot els sentits aguditzats i preparats per rebre els ínputs a través de la vibració de l’aire. En fi, entrem en matèria. El disc: Duermevela. Convidats especials: molts. La sala: pleneta… xiuladors: professionals, amics i familiars: tots, menys nosaltres.

Pels que, com aquest equip reporter, només sabíem d’aquest noi que tenia pinta de tocar la guitarra elèctrica i que camina molt sovint pels carrers de Girona, un podeu imaginar una combinació entre Nacho Vegas, Joan Colomo i Xarim Aresté, no és del tot científic, és una idea, un més o menys, “a estones amb recorda a”.

Valoració: molt bé, va estar bé. Destaca una banda impecable i algunes cançons que escoltaré a casa fins que me les aprengui i que faré escoltar als meus amics en algun sopar.

Segona part. L’últim cap de setmana. Mishima ens cura.

Concert de luxe a la sala gran de l’Auditori. Una copeta de vi blanc que es posa bé i ens prepara pel que en breu arribarà: una hora i mitja als núvols, de fer que sí amb el cap, de que bé que sona aquest lloc, del violí que m’encanta, d’aquestes tornades no les oblidaré, de pell de gallina, de paisatge Mishima per dins.

No sé com acabar, només les frases abstractes i que provo que sonin literàries em vénen al cap. Existeix una banda, en aquest petit país nostre, que està a dalt de tot, tant que suposo que ens costa afinar la vista i captar com vola, esplèndida. David Carabén és un poeta i canvia una mica la gent de Girona amb aquestes melodies pop, profundes, amb personalitat i universals. Mishima ho fa tot, que això no ens espanti!

Conclusió. No vaig poder anar diumenge a Sanjosex.

I Strenes s’acaba i ha anat molt bé, tothom diu que ha anat molt bé i jo, personal i intrínsecament, he gaudit de bons directes i de molt bons moments.

Només, per acabar, un apunt en to més reivindicatiu, que diu així:

Sé que cada persona és un món i que la música és per a tots i per a tots els gustos, que el meu criteri també deu fallar sovint, però em costa entendre a vegades que certs músics o bandes emplenin grans sales. El monopoli de la cultura. Hauríem de ser progres de debò i ser valents, i música de qualitat, autèntica, pròpia i que valgui la pena. Hauríem de ser més crítics tots i aconseguir que també la cultura dels que “no generen tants diners però s’ho curren”, tinguin un lloc en aquests festivals, i que serveixin per això.

La noia del palangre i follower (fotos)
Allà on vagi Joan Colomo (i Mishima)

 

memyselfandI

On Màfia vol dir una altra cosa

Músics gironins pel món, , ,

Sí, una altra cosa.

Segons uns, Màfia ve de la deformació de la paraula que en àrab vol dir arxipèlag: Morfiyah. Segons uns altres, vé de l’expressió suahili que vol dir “un lloc saludable per viure”:_______________*. Es troba a uns escassos 4 o 5 kilòmetres de la costa de Tanzània i és una illa de la mida de Menorca, emprant el tan nostrat hàbit de comparar la mida totes les illes del món amb la mida d’alguna de les illes Balears. S’hi poden trobar ruines de diferens segles des de l’onze al divuit que pertanyen a diferents cultures predominant la cultura omaní. Relativament pobra, la gent local parla el Suahili i en aquest arxipèlag la majoria de la població practica un Islam molt relaxat i obert.

Però vaja, se suposa que això ha d’anar de música.

L’arxipèlag gaudeix d’un clima tropical amb una temporada de plujes de dos mesos a l’abril i maig i una altra al novembre. La temperatura mitjana és d’uns 28º a l’hivern (estiu per els qui viviu a l’hemisferi nord), i al voltant de 34º a l’estiu (Nord pels qui viviu a l’hemisferi hivern). La temperatura de l’aigua és d’uns 24º a l’hivern (hemisferi pels qui viviu al nord de l’estiu) i uns 29º a l’estiu (pels qui viviu l’hivern a sobre de l’hemisferi Sud).

La música, ja ho sé ja.

L’economia local es basa en l’agricultura i la pesca, tenint el turisme un paper a l’alça entre els actors econòmics locals. El principal conreu és el cocoter i bananer al Sud i secà al nord. El producte alimentari bàsic, i afegiria que omnipresent, és l’arròs. La major part de la pesca és amb mètodes tradicionals i el seu producte és majoritariament enviat a Dar Es Salaam, principal centre econòmic de Tanzània, en Dhows. Els Dhows són les barques tradicionals de vela llatina que es porten per aquí entre els pescadors. La major part de la pesca es realitza des de la capital de l’illa, Kilindoni, i la badia de Chole.

I la música?

Bé, tot i que la música sona tot el dia des de les cinc del matí que canta el muetzí de la mesquita fins a les dotze de la nit que tanca el “vídeo-club” es tracta bàsicament de música enllaunada.

Es podría dir que escena musical, el que es diria escena musical, no n’hi ha.

* Wikipèdia dixit.

 

Rubén Huguet
El nostre enviat especial a Màfia (Tanzània)

9469

Males notícies per la música a Girona

Actualitat, , , , , , , , , ,

Dijous passat, l’ànima de la sala Tourmix els últims 4 anys, responsable d’haver dinamitzat aquest espai com a sala de concerts i situar-la al mapa a nivell estatal i internacional, i persona molt vinculada a Orella Activa, Aleix Freire, ens anunciava que la direcció de la Sala Platea (espai que acull La Tourmix) havia prescindit de la seva gestió. Aquesta és una molt mala notícia per la música a Girona que fa palesa la fragilitat de les programacions estables a la nostra pretesa “ciutat de festivals”, que només impulsen la iniciativa privada amb cap ajut econòmic de les administracions i amb pals a les rodes constants per permisos, denúncies, llicències…

D’entrada, des d’Orella Activa, lamentem que un espai que havia aconseguit posicionar-se amb una programació de qualitat -promovent concerts de bandes internacionals, també de grups emergents i de “descobriments” que després han destacat a l’escena catalana- tingui un final tan sobtat. La Sala Platea ni tan sols ha deixat finalitzar la programació prevista i tancada pel mes de maig, que s’ha hagut de traslladar a La Mirona. Creiem que la Sala Platea està en el seu dret de finalitzar la relació amb Tourmix però ens sembla una falta de respecte, tan pels seus programadors com pel públic habitual i no tan habitual que havia aconseguit aquesta proposta, tancar un cicle d’aquesta manera. Difícilment, un altre programador aconseguirà mantenir el nivell que tenia la sala Tourmix, amb una trajectòria musical de qualitat inqüestionable, tenint en compte que aquesta sala, a nivell tècnic, no era la panacea.

Així, es mantenen els concerts dels gironins Calvari i Los Comino, juntament amb el cantant de Perpinyà, Tato, que actuaran dins els actes organtizats amb motiu de la Setmana de la Rumba Catalana aquest dijous 17; mentre que el sevillà Albertucho es presentarà divendres 25 d’abril.

Les actuacions previstes per al mes de maig s’han hagut de reubicar i es desplacen a la sala 2 de la Mirona de Salt:
The Free Fall Band, dissabte 17 de maig
Soweto, divendres 23 de maig
Shariff, dissabte 24 de maig
i Mucho (data per confirmar)

En canvi, l’actuació d’El Petit de Cal Eril, que estava prevista per a divendres 13 de juny, queda cancel·lada.

Com recorden els responsables de la Sala Tourmix en un comunicat, en aquest espai s’hi han programat els darrers quatre anys des de concerts internacionals fins a grups locals i propostes emergents. A més, amb la voluntat de ser un espai musical de referència a la ciutat de Girona, ha col·laborat activament amb els principals festivals de les comarques gironines, com ara Temporada Alta, Black Music Festival, Strenes, Acústica, L’Era o Millestone Project, i sempre ha tingut les portes obertes per acollir propostes de diferents col·lectius. Orella Activa subscriu la bona disposició dels responsables de la Sala Tourmix en aquest sentit.

Des d’Orella Activa volem agrair a Aleix Freire i Robert Tagarro, programadors de la Sala Tourmix, i a tots els col·laboradors d’aquest espai, l’esforç per portar-nos tan bona música alternativa al centre de Girona, amb no poques dificultats, i us animem a trobar un altres espai on continuar aquesta brillant trajectòria.

Tinky Winky
Teletubie morat de bona fe

Strenes: nits per a tots els gustos

General, , , , , , , , , ,

El mateix dia en que arribaven ecos de que «tanquen el Tourmix» (era només el que ens faltava!…), el festival dels debutants entrava en el seu últim cap de setmana amb variats suspirs: a l’Auditori de Girona, Sara Pi demostrava ser excel·lent intèrpret d’un projecte amb aire i caire retrospectiu. I més tard, a La Impremta de Girona, els Anímic manifestaven perquè són el projecte més heterodoxe -però també un dels més interessants- de l’escena catalana actual.

A la sala de cambra d l’Auditori, la jove i fresca Sara Pi, ensenyava les seva feminitat i els seus inqüestionables dots vocals. A la cantant catalana està clar que l’hagués agradat nèixer a São Salvador da Bahía, però ha trobat a Barcelona la forma de suplir la carència, associant-se amb el multi-instrumentista brasiler Erico Moreira. Junts (i amb la participació afegida d’un teclista), practiquen una agradable sonoritat ambiental, chill out-lounge que es deia, amb rescats de soul, R&B, bossa nova, trip hop i samba. El problema és que la proposta presenta molt poc d’original: a més d’una bossa plena de versions (de Bob Marley a Djavan), aquest gènere de ja havia estat patentat per altres dives, com Erykah Baduh o Bebel Gilberto, 15 anys enrere.

Precisament en les antípodes d’aquest projecte se situen els Anímic, que enlloc del virtuosisme i la presència, aposten per la creativitat i la consistència artística. Ens van oferir a La Impremta un dels millors moments de Strenes 2014, tot i el retard en començar. Però la sala del Carrer Ramón Turró estava ben plena i el grup va arrancar amb empenta, concentrant l’alineació en l’últim llarga-durada Hannibal, com el tema homònim o The Others. El folk urbà melancòlic va cedir terreny a un registre més fosc i depressiu, amb batudes contundents i línees de baix manchesterianes (que recorden Joy Division, The Sound o Killing Joke). El públic present va saber interpretar la finesa i el sentiment latent en la distorsió i la potència rítmica d’aquest quintet que és un cas extrany en el panorama català, fins i tot en la zona indie. Són raros, és cert. Però són bons.

I ja hem gastat els últims “cartutxos” del que s’estrena.

Professor Leònides
Fa poemes que t’escabellen

Arribem a Í-TACA menjant ous i pomes

Actualitat, , , , , , , , , , , , ,

Í-TACA és llibertat, és arribar a tocar un somni, és lluita… Aquest és l’esperit d’un festival diferent, Í-TACA, Cultura i Acció, que l’any passat va iniciar la seva ascenció (mai millor dit, doncs un dels concerts es va celebrar a dalt del Castell del Montgrí) i que aquest any, del 18 d’abril al 12 de juliol, pretén escampar de nou diferents propostes culturals de qualitat i amb esperit reivindicatiu arreu del Baix Empordà.

Perquè us feu una idea, aquesta és textualment, la declaració d’intencions del festival: “El festival Í-TACA segueix perseverant en la idea que un altre món és possible. Creiem que guanyar-se la vida, la cultura i el compromís social no són elements que hagin d’estar renyits. Tant és així que, per segon any, intentem fer viable una proposta cultural arriscada que, a més de proposar i dinamitzar l’oferta cultural del Baix Empordà, treballa per recopilar aportacions i col·laborar amb tot tipus d’entitats i associacions que treballen per un món millor.” En aquest manifest l’organització deixa clars els seus objectius.

I en aquesta línia reivindicativa, en la primera edició, Í-TACA es va apuntar a la campanya ‘Per la Salut de la Cultura’ iniciada l’estiu del 2012 pel Teatre de Bescanó, en protesta per la puja de l’IVA cultural. Í-TACA no ven pastanagues, ven pomes del Baix Empordà i ous ecològics d’una granja de La Pera amb els que es “regala” l’entrada d’un concert. “Creiem que la cultura no és un luxe, sinó que és, com l’ou, la poma o les pastanagues, un producte de primera necessitat que hauria de tributar com a tal. Som conscients que aquest acte no és una solució al problema, només representa una acció reivindicativa i una manera que el públic pagui menys“, explica el director del festival, Fran Arnau.

Aquest any, les atrevides propostes del festival passen per 8 pobles del Baix Empordà i, pel que fa a la música, destaquen Manel, Joan Dausà, Chano Domínguez, Oques Grasses (aquest any seran els que pujaran al Montgrí), Sanjosex, La Iaia XXL (amb la Cobla La Bisbal Jove), Paco Ibáñez, CARMEN113, XEVI SF, Orquestra Fireluche i Lídia Pujol. La cultura no és un luxe, diuen, però aquest cartell sí que ho és.

Un any més, Orella Activa vol felicitar Í-TACA per aquesta iniciativa. Subscrivim tots els seus objectius, sense dubte.

I a tots vosaltres, us animem a comprar ous i pomes i a disfrutar de la cultura!

Alice Malice
Les aparences no enganyen

Blaumut: llarga vida?

General,

Haig de reconèixer que el passat dissabte 5 d’abril, vaig anar al Teatre Municipal de Girona a escoltar els Blaumut (Festival Strenes) amb un cert escepticisme… en part per la poca tirada que tinc cap als grups catalans de pop-folk d’última fornada, en part perquè venia condicionada per certes crítiques del meu cercle d’amistats propers, que si fa no fa, tenen uns gustos musicals semblants als meus. També s’ha de dir que de crítiques bones, n’havia sentit unes quantes. Que Blaumut omplís el teatre de gom a gom no és casualitat, amb el seu Pa amb oli i sal “ho van petar” (demostrat va quedar després que tot el públic es posés en peu corejant la cançó mentre ballaven. Tothom. Menuts i grans).

El concert va començar amb la periodista Gemma Ruiz com a mestressa de cerimònies, que va presentar el grup i els va dedicar cinc minuts de preguntes no gaire indiscretes. De seguida, impacients m’atreviria a dir, van engegar amb força entrant a escena d’un en un, física i musicalment. Tot plegat, bon gust. Guarnint les seves cançons d’algun que altre so electrònic i alguna programació, van fer un repàs al seu primer disc, El turista, i van arrodonir el concert amb un parell de versions, Volcano, de l’irlandès Damien Rice (oh!) i Coral.lí, del meu estimat Adrià Puntí, cançó amb la qual van participar en la Marató de Tv3. No va faltar tampoc el solo del xelista del grup, Oriol Aymat, que va quedar-se sol a l’escenari per tocar acompanyat d’una pedalera. Altra vegada, tot plegat, bon gust.

Blaumut té el seu públic, content i fidel, diria jo. I no m’estranya gens. Més enllà dels gustos particulars de cadascuna, és fàcil adonar-se, als 20 minuts de sentir-los, que són uns currantes. Tota una demostració de savoir faire dalt de l’escenari. Amb pràcticament tot. Amb el ritme del concert, amb la connexió entre ells i el públic, fins i tot amb una mica de “teatre”: els piques humorístics entre la veu cantant i guitarrista Xavi de la Iglesia i el violinista, Vassil Lambrinov així ho van demostrar.

Llarga vida als Blaumut? De moment de vida en veig molta, i esperem que llarga.

Pala kalle
Tot el que surt, està fora