Monthly Archives: març 2014

oques grasses

Oques Grasses: Jo en dic Festa

General, , , ,

El Divendres 29 de Març el Festival Strenes donava el tret de sortida. Sense dubtar-ho, des del primer dia que vaig veure el cartell, sabia que seria a la Mirona per escoltar en viu el Digues-n’hi com vulguis d’Oques Grasses. Després d’un estiu 2013 carregat d’espectacles en el marc de les diverses festes majors de les nostres contrades, un no podia oblidar les exhibicions d’energia, bon humor i ballaruca a les que aquesta banda osonenca ens tenia acostumats.

Una vegada més, aquesta jove formació va demostrar que reuneixen tots els ingredients que garanteixen un somriure a la cara i l’inevitable oscil·lació que comença de peu a peu, d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, i que t’agradi o no acabarà desembocant en algun moviment de maluc. Més enllà de ser un mostra d’abundància de recursos musicals, on els vents es permeten saltar a les veus i a la percussió sense miraments i on el baix es llença desacomplexadament cap a solos  d’una guitarra que l’espera flotant a l’escenari, Oques Grasses  són moviment i interacció amb el públic. Doncs no deixen ni un moment d’interpel·lar-lo, d’acostar-s’hi, de mostrar-los d’alguna manera que el que voldrien és estar allà baix saltant, ballant i gaudint amb ells.

El concert va arrencar de manera relaxada i xocant per tots aquells habituats a l’esclat que donava el tret de sortida als concerts de l’anterior Un dia no sé com, on el Cavall estable et llençava des del primer minut a un ritme esbojarrat i sense pausa. Aquest cop no va ser així, els nous temes tenen bases més calmades i melodies que et guanyen poc a poc, embolicant-te suaument fins que t’hi quedes atrapat. No va ser fins que van encendre el Coet que un no va tenir la certesa que ho estaven tornant a aconseguir, que tenien al públic captivat, vibrant a flor de pell i a mercè dels seus compassos.

Tot i la lleu desaccelerada del seu directe, Oques Grasses segueixen nodrint els seus concerts d’una mofa constant estretament lligada al carisma del seu cantant i a la seva referència al Món de la música comercial i moltes de les expressions en llengua anglesa que hi apareixen de manera reiterada. I com ja vam descobrir en la seva anterior gira, no dubten en treure profit de temes de personatges com Lady Gaga o els Backstreet Boys, versionant-los de manera brillant i despertant riures a discreció.  Impedint perdre el fil que no cessa en les seves lletres on sembla que mai s’hi diu res de coherent però que si escoltes atentament no et deixaran indiferent.

Esperarem amb ganes que arribin l’estiu i les festes majors i poder retrobar així aquesta jove banda en l’espai on sense dubte es desenvolupa de manera més còmode i vibrant que és el d’una escena més pròxima a la gent i on connecten  amb força amb les ànsies de celebració i diversió dels qui els escolten i els ballen. Més enllà de qualsevol altre qualificatiu sobre el seu estil,  com el títol del seu nou treball resa: Digues-n’hi com vulguis. Jo, en dic Festa.

L’Optimista

 

 

joan colomo la planeta

Joan Colomo, com el bon vi

General, ,

Perquè comença el concert sol i canta Tus pies, i ens hipnotitza. Abans de cantar Tus pies, Joan Colomo evidentment, parla, i parla molt bé. I després també segueix parlant, evidentment,  i és entranyable i ens sedueix al minut zero, de fet, crec que tots i totes veníem ja seduïts de casa.

Perquè ha fet un nou disc espectacular i l’estrenava divendres a la nit a La Planeta, dins del festival Strenes i en sessió doble, non stop.  I s’ha fet gran, no molt, només una mica. Les lletres són molt grans, l’espectacle també, i utilitzaria ara la típica expressió que les coses bones, amb el temps,  milloren.

Perquè hi ha aquells moments, quan canta així, com canta ell. I toca la guitarra tant bé i tant prim que és. I el teclista, tot el concert amb ganes d’anar al lavabo i el debat col·laboratiu originat entorn del tema amb el públic comprensiu. I sembla que estan improvisant i no, crec que segurament està molt controlat i ja és del tot professional, només falten samarretes i bosses d’aquelles d’anar a la platja amb la seva cara estampada.

Perquè, a la sala plena, sonava perfecte. Està tot a punt per una gira espectacular i segur que li anirà molt bé. Aquesta alegria que es respira a l’escenari reivindica actitud davant la vida i s’encomana i pot amb tot. I això fascina i la gent es concentra per entendre-ho tot molt bé, per no deixar-se res i recordar-ho.

Per totes aquestes coses i per moltes més que se m’escapen, o que no venen al cas -això només pretén ser un acostament emotiu a la màgia que vaig viure divendres a la nit-, Joan Colomo emplena La Planeta dues vegades i deixa el llistó molt alt en aquest festival de música d’estrenes per a tots els públics i, si em puc permetre un petit moment grandiloqüent, en el panorama musical que viu el país.

La noia del palangre

Ruta reconcentrada de concerts a Girona

Actualitat, , , , , , , , , , , , , , ,
Sol passar a la capital gironina. Durant l’hivern, molts dies de sequera musical amb una pobre programació i, de sobte, arriba la primavera i floreixen els concerts de dos en dos i de deu en deu. Això és el que passarà exactament aquest dissabte 29 de març. El ventall de propostes és tan ampli que ens fa por que el poc públic de concerts que es mobilitza habitualment a la ciutat arribi a tot. Per això us hem fet una ruta. Si sou puntuals podeu veure tot o bona part de l’oferta musical reconcentrada. Apa doncs, a còrrer.
Comencem a les 19.00 amb Judit Nedderman al Bar Context dins el festival Strenes. Tot seguit, a les 20.00 podeu veure la rua de cloenda del 25è aniversari dels Diables de l’Onyar pel centre de Girona o, a la mateixa hora, Germà Negre, al Casal el Forn (si hi teniu molt d’interès no arribeu tard a aquesta cita doncs l’aforament és limitat).
A correcuita, podeu enganxar a les 21.00 Feliu Ventura a l’Auditori de la Casa de Cultura o Els Pets, amb la Jove Orquestra, a l’Auditori de Girona. Aquí per força haureu d’escollir un dels dos, doncs coincideixen en l’horari, a no ser que tingueu el do de l’obiqüitat.
No us donarà temps a sopar, porteu un entrepà per enllaçar amb el proper, Gir i Apeiron, a La Mirona (22.00h) i una altra tria entre tres opcions, a les 23.00: pels més “puretes”, la presentació de Nou Dits, el nou projecte de Cuco de Sopa de Cabra a La Impremta; pels més hipsters, el concert de Triángulo de Amor Bizarro, a la sala Tourmix; i pels que us agrada sacsejar les cervicals, la presentació del festival Territori Underground, No More Lies, Illinois i Anchord a l’ATV de Sarrià de Ter (aquí necessiteu transport, millor agafeu un taxi que ja sabeu com acaben aquests concerts a l’ATV).
I finalment, els més noctàmbuls, Smoking Bambino i CARMEN113 a Pedret 118 (antiga Sala del Cel), que anuncien l’obertura de portes a les 00.00.
Si arribeu a tots us mereixeu el descans del guerrer. Molta sort a tots els corredors!

 

Alice Malice
Herself
jordi martin-3

En J.R. i la Suelen escoltaven Led Zeppelin

Músics gironins pel món, , , , , , , , , , , , , ,

Fa temps que no faig el tallat al bar de sempre ni pateixo d’úlceres vàries per culpa del “postureo” regional… tot plegat té un motiu: ara visc a Dallas, Texas. Dit així sembla una sentència treta de la boca d’un curtit John Wayne mastegant un bri de palla però, lluny de tòpics desafortunats, Dallas està neta de cowboys, cavalls i vaques pasturant.

Els vells clitxés han deixat lloc a excel·lents sales de concerts, museus amb música en directe i infinitat de pubs amb concerts diaris! Dallas és terra de rock, folk, country i jazz.

El circuit de músics professionals és molt gran i gràcies a l’amplíssima progamació musical no és complicat viure de la música. Per altra banda, el públic viu l’escena local com part del seu patrimoni cultural respectant sempre l’espectacle i agraïnt en forma de propina l’esforç dels artistes. Tenint en compte aquest context no és d’extranyar que de Dallas hagin sortit músics de la talla de Norah Jones, Stevie Ray Vaughan, Steve Miller o Erykah Badu.

Quan un viatja és pràcticament imposible evitar les comparacions i, posats buscar diferències, el que més m’ha sorprès és l’ofici del músic Americà. Caldria dir que aquí es toca de 2 a 3 hores per concert…la vanitat i els egos queden enterrats a cop de baqueta. Quan dic ofici em refereixo a l’actitud a l’escenari, la forma senzilla i directa de tocar en viu. Tocar per disfrutar, per sentir i fer sentir, donar-ho tot de forma desenfadada fugint d’enveges i crítiques que tant sovint envolten l’ambient musical a les nostres terres.

Conèixer músics que han venut poc més d’un centenar de còpies però que toquen més de 100 nits a l’any per pubs i bars de Texas et fa reflexionar sobre l’ofici del músic, que es guanya el jornal suant, descarregant furgonetes i dia rera dia tocant i cantant, davant de 2, 10 o 300 persones.

La ciutat que després de l’assassinat del president Kennedy va ser anomenada “The city of hate” s’ha transformat en una metrópolis on s’escolta Foo Fighters a les farmàcies, Band of Horses a les gasolineres i Jimmy Hendrix, Pearl Jam, Jeff Buckley o Ben Harper a les emisores publiques de ràdio.

Sense cap mena de dubte, en J.R. i la Suelen escoltaven Led Zeppelin al fil musical de les oficines de Down Town mentre brindaven repetidament pel futur de la música en directe.

Jordi Martín
El nostre enviat especial a Dallas

 

Mazoni sacrifica la guitarra

General, ,

Sentia que es començava a repetir i ha optat per sacrificar la guitarra, no la sacrifica del tot -és la seva princesa- però sí el suficient perquè tots ens adonem que hi ha un canvi substancial a Sacrifiqueu la princesa, el vuitè disc d’estudi de Mazoni, cantautor fetitx d’Orella Activa amb el que volem iniciar el nou camí de la nostra web musical.

“La gent reconeix el canvi però excepte alguna opinió el sentiment general és força positiu. És un canvi que té trets molt Mazoni, el tipus de melodies, la lletra i la veu és igual, ha canviat la producció musical”, diu Jaume Pla. “Tots els grups acabem fent el mateix, també els grups d’electrònica acaben posant guitarres. És la curiositat natural“, aclareix.

En el directe també és molt evident aquest canvi, amb nous músics sobre l’escenari i un Mazoni amb un sintetizador penjat en tres quartes parts del concert -”no d’aquells en plan Nacho Cano“, diu-. I una estona, només una estona, de guitarra.

Els canvis sobre l’escenari també s’han donat com una conseqüència natural. “Estava content dels músics que tenia i com a banda ja s’havia donat tot, no per cap desavinença. Portàvem tant de temps junts que em costava prendre decisions com a líder.” Tot i que Jaume Pla creu que les grans obres s’han fet amb més d’un cervell pensant, també pensa que el fet de portar ell el timó li dóna solidesa i seguretat al seu projecte. “Estava fart de fer i desfer grups”, diu.

I no li va tant malament, tot i que el seu primer disc com a Mazoni, L’Esgarrapada, havia de ser l’últim. “Portava molts anys a la música i ho volia deixar. I va ser el primer disc que em va anar bé, vaig pensar que no em preocuparia mai més.”

Va presentar el nou disc amb el videoclip de La promesa, realment inquietant. “Volia un videoclip que fes una mica de balança. És una cançó amb ritme que per ensenyar el material nou podia semblar que m’havia tornat massa ‘patxanguero’. En portar-lo en un ambient molt més fosc té més coherència amb tot el disc“.

Mazoni és cent per cent conseqüent amb el que fa. “Sí que m’agrada molt que arribi a quanta més gent possible però en el moment que el faig miro que m’agradi a mi, a l’hora de fer-lo en directe me l’he de creure“. Seria incapaç de cantar una lletra que no es creu, diu, pero malgrat això diu que prefereix una bona melodia abans que una bona lletra. “Em fa ràbia perdre temps amb la lletra quan podia estar fent més música”. Al seu darrer disc hi ha una cançó en la que la lletra només són números: “És una crítica a les lletres, ens fixem massa amb les lletres. Molta gent s’aferra a les cançons perquè expliquen un moment de la seva vida però de vegades també està bé escoltar només la música sense analitzar el missatge. Prefereixo això que una reivindicació social però amb una merda de música.”

I malgrat tot, paradoxes de la vida, el mes passat va ser el professor d’un curs sobre tècniques narratives per a lletristes a Girona.

Mazoni continua la seva gira. A l’Auditori de Girona i a Barcelona va exhaurir les entrades. I malgrat omplir sales i tenir una extensa gira per endavant, Jaume Pla és un artista més en situació precària que s’ha agreujat amb la pujada de l’IVA cultural. “Estic superespantant per l’IVA i l’IRPF. Sóc autònom discontinu. Cada any que comença no saps com l’acabaràs però faig el que m’agrada, m’estimo més estar en aquesta banda de la incertesa però tenir el timó de la meva vida.”

Alice Malice
Herself

Tea and coffee equipment in kitchen with retro filter effect

Atents a les fantasies de Demmy Sober

General, , , , ,

Amb 15 anys Demmy Sober es menjava els escenaris amb una veu poderosa i una personalitat a joc. Primer amb el rock amb la banda Dominno i després amb l’indie, amb Sanjays (de la que encara és vocalista i amb la que prepara nou disc). I el 2013, aquesta gironina d’adopció (va néixer a Bèlgica el 1992), de pare belga i mare americana, va ser la descoberta de Djs i productors d’arreu del món i la seva veu va començar a cotitzar: Sober es va situar el Top 100 del Beatport mundial (perquè us feu una idea, el Beatport és com un iTunes de la música electrònica dirigida a Dj’s, professionals o fanàtics d’aquest estil) i va arribar al número 6 d’iTunes a l’Estat espanyol amb la seva primera col·laboració com a solista amb la cançó Heartbeat de D.Beam, amb la que també va ser reconeguda com una de les millors veus de l’EDM (Electronic Dance Music) per la discogràfica Simplify Recordings, una de les més prestigioses del món.

El fet que sigui una de les poques vocalistes angloparlants de l’Estat ha significat una demanda constant de la seva veu tant per DJs com per productors, que l’han introduït en el món de l’electrònica. Properament, Demmy Sober tornarà a ser notícia pel seu primer treball en solitari The Mile High Club, un disc que mescla R&B i electrònica, ple de sensualitat i fantasia -només cal que escolteu el primer avançament d’aquest treball, Real Life Fantasy per adonar-vos-en. Així és com ella el descriu: “Les peces que s’escoltaran al llarg de l’EP segueixen el camí d’una trobada sexual, començant pel primer instant en què et fixes en algú, fins que marxa del teu llit”. Així es converteix en el soundtrack perfecte d’una experiència sexual i tot el procés que l’envolta. Pel mig es troba Real Life Fantasy, el moment just abans de l’orgasme. El senzill ha estat produït per BOSC, alter ego de The Look, artista de la discogràfica espanyola Neonized. Parlem amb la Demmy, que aquests dies corre per Girona.

Com et va sorgir la idea de fer un disc en solitari?
Sempre he volgut crear quelcom més personal. El projecte Demmy Sober no només sóc jo cantant en solitari, sinó que és una manera d’expressar els meus sentiments més íntims, sentiments que durant el procés de creació no vols compartir o no vols que algú ho modifiqui o hi influeixi. Són els meus sentiments. Això sí, sentiments amb els que tothom s’hi sentirà identificat.

Quan estarà publicat The Mile High Club?
Al principi havia de sortir a l’abril… però treure un disc sola amb 21 anys no és tant fàcil! Ara mateix les cançons estàn en ple procés de post-producció i masterització, i, si tot va bé, sortirà a la llum al Maig.

Perquè aquest estil? Et sents més còmoda?
Jo no crec que hi hagi algun estil en el que em senti més còmoda… aquest projecte personal és Alternative R&B mesclat amb electrònica, però treballo amb productors i artistes que fan des de l’EDM fins a Nu Disco. Si un tema instrumentalment pot fer la feina d’un psicòleg i treure tots els meus pensaments de dins, m’hi sentiré a gust. The Mile High Club és aquest estil perquè em venia de gust fer un disc que fos electrònica dirigit al sexe. Fer un EP per fer l’amor.

Creus que la música electrònica té més futur que el rock?
Sincerament, crec que avui en dia cap gènere en concret té futur. Les estrelles d’avui en dia són els que ja ho eren fa 6 anys. Per poder arribar a omplir el Palau Sant Jordi, s’ha de tenir contactes, diners o moltíssima sort. Crec que avui en dia si de veritat vols viure de la música t’has de vendre, tant si és del rock, com de l’electrònica.

Atents a les fantasies de la Demmy. La nostra contrastada intuició ens diu que arribaran lluny.

Alice Malice
Herself

logo3

I tu, què Strenes?

Actualitat, , , , , ,

Primavera de 2014 i torna el certamen que Promo Arts i l’Ajuntament de Girona van fer debutar l’any passat. Exactament: el Festival Strenes! Molta gent pensava que no resistiria, però de moment aquí está, fins i tot amb una durada més llarga i major nombre d’espectacles. Potser el que no s’acaba d’entendre és el concepte, o sigui, que és el que vénen a estrenar –si és que ho fan– tots aquests grups i cantautors a la rebatejada com la ciutat dels festivals. Analitzem.

Més dies, més concerts, més espais, més pressupost… Tot és més en la segona edició del Festival Strenes. De fet, la llista dels artistes que participen és tan llarga que seria impossible esmentar-los tots en els caràcters que tenim disponibles per aquesta notícia.

L’estrena, l’any passat, ja havia sigut ambiciosa, però pel 2014 el festival creix exponencialment. L’Ajuntament sembla molt interessat en arrelar-lo i PromoArts (que gestiona l’Acústica de Figueres i el Sons del Món de Roses, entre altres) no ho està menys. De fet, per a l’agència empordanesa sembla ser tot una troballa, ja que així aprofita per descarregar-hi els artistes dels quals és representant, com per exemple l’inapagable estrella Gerard Quintana, que repeteix, o les inefables vedets que responen pel nom de Macedònia.

Però el que encara ens genera més perplexitat és el concepte de l’esdeveniment, que dóna origen al seu nom, redactat arditosament amb un error d’ortografia: Strenes… De què? Doncs, vénen els de tota la vida (Sisa, Pau Riba, Els Pets…), els grups de moda (The Mamzelles, Amics de les Arts, Oques Grasses…) i està clar, els emergents (Judit Nedderman, Ljubjana & the Seawolf, etc.). Ara, el que estrenen, en realitat, tant li fa… Pot ser el nou disc, la nova gira, un nou projecte o simplement un nou videoclip. L’important és que inaugurin quelcom. I així tenim un festival on val tot, desde panacees com Miguel del Roig o Orquestra Di-versiones fins a col·lectius marcadament indie com Anímic o cantautors referencials com Sanjosex. És una barreja entre festa major de poble, marató de TV3 i un projecte hipster-modernet. És del més esquizofrènic (o potser hauríem de dir: streno-frènic…) que s’ha vist mai.

És això que faran Cuco de Sopa de Cabra (nou projecte), Mishima (nou disc), Blaumut (nova gira) o Els Amics de les Arts (disc però també un videoclip). Consulteu la cartellera… i ràpid, perquè hi ha molts concerts que ja estan a punt d’exhaurir les entrades. I si voleu reservar els vostres euros per a les birretes, sempre podeu apropar-vos als concerts gratuïts que es fan als bars, com ara El Cercle, Els Jardins de la Mercè o el Cul del Món.

Professor Leònides
Tot el que toca ho converteix en poesia

 

_DSC0184

Ja hi tornem a ser!

Opinió, , ,

Els últims mesos molts de vosaltres us heu preguntat si Orella Activa havia desaparegut. Certament, hem estat menys visibles però no del tot inactius. Entre d’altres projectes, estàvem covant el blog que ara teniu davant vostre però també hem fet una reflexió per replantejar els objectius i la raó de ser de l’associació. I és que després de 13 anys, hem volgut aturar-nos, mirar enrera i reformular els objectius amb els que vam néixer el 2001. El panorama musical ha evolucionat els últims anys i Orella Activa ha volgut fer un “reset” per actualitzar-se.

Sovint ens han vist com a programadors i, malgrat que hem organitzat molts concerts com a via de contacte amb la gent, mai ha estat ni el nostre objectiu ni el motiu pel qual es va formar l’associació. Per això, avui més que mai ens volem centrar en ser una eina de transmissió d’idees, queixes i reivindicacions a l’abast de tot el sector i per això ens hem concentrat en crear una web col·laborativa a la que tothom, des de músics fins a programadors, moviments associatius i públic, hi pugui participar. Això sí, en aquest espai no llegireu el que es llegeix a tot arreu sinó que pretenem ser un canal on totes les veus, fins i tot les que no es deixen sentir mai, es puguin expressar.

Això no vol dir que deixem de sortir a la palestra. A banda de continuar impulsant el nostre projecte familiar Orelles de Xocolata, continuarem programant alguns concerts per donar suport als grups emergents, dels quals us anirem informant a través d’aquesta web i de les nostres xarxes socials.

Sabeu que som crítics i ho volem continuar sent amb la vostra ajuda, denunciant les injustícies del sector, explicant el que passa a les comarques gironines amb criteri i reflexió. Volem ser una modesta plataforma per al sector musical gironí amb vocació de créixer.

O sigui que ja hi tornem a ser. Estem al vostre servei, llegiu, gaudiu i queixeu-vos i tingueu les orelles ben actives!

Orella Activa
Als vostres peus